LES IMATGES I LES ICONES.

Quina diferència hi ha entre les imatges i les icones?
La imatge és plena de realisme amb molta carrega afectiva (com el Crist sagnant del film de Mel Gibson, o com les marededéus enjoiades o coronades d'or) Quan les veus et roben l'ànima. L'art barroc del nostre país és ple d'imatges d'aquestes i també les processons de Setmana Santa de la majoria dels pobles. Aquesta mena de representacions ens distreuen perquè fàcilment el creient es queda amb el que veu, de vegades fins i tot plorant de sentiments i d'emoció. No en feu cas perquè moltes vegades destorben de la fe. Per això jueus, àrabs i protestants en general fugen d'aquestes representacions que massa sovint valorem del valor crematístic o artístic, que el poden tenir.
Les icones (no només les precioses fustes pintades a l'orient) són molt més simbòliques i ens ajuden a contemplar la divinitat. Valguin com exemple en el nostre país tota la iconografia del romànic que, quan contemples aquelles representacions, quedes amb un deix de misteri perquè no hi veus persones reals sinó éssers plens de fe. Quan les mires sempre et sembla que hi manca alguna cosa, però no és així perquè tenen la finalitat de conduir-te a la fe. La icona és de pas. Valgui com exemple la Mare de Déu de Montserrat o encara més el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses. No cal mencionar totes les icones de l'església d'orient.
Els cristians catòlics sempre hem pecat de fer més imatges que icones i sovint ens acusen, amb raó, que adorem ídols de fusta, guix o ceràmica, tant se val.
El poble creient té una tendència constant a retornar a les imatges sagnants i sentimentals. No costa gaire adonar-nos que el gruix majoritari de la gent va al darrere de les més barroques i plenes de sentiment com les de la Setmana Santa. Per això hem d'anar molt de compte i no deixar-nos endur per les apreciacions. No val a dir: - Com que a mi m'agrada és bona per la meva fe. La pregunta ha d'ésser una altra: - Aquesta representació que contemplo em condueix cap a una divinitat que sempre em sembla una mica més enllà? Dons si és així vas bé.
Això és així perquè la fe no ens la construïm a la nostra manera sinó que la rebem. La icona és la riquesa del pobre perquè si la fe ens l'amaníssim a la nostra manera dependríem de les imatges que ens construirien els rics i ja sabem que els poderosos cuidaran molt de donar-nos unes imatges que ens distreguin per la seva realitat o pel sentiment enganyós que promouen. Aquests afaiçonaran uns ídols que esdevindran "opi del poble".
Val la pena tenir el cap clar en aquestes coses.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ELS QUE MANEN I ELS QUE OBEEIXEN

"Quan els superiors es deixen portar per les pors sorgeix un liderat feble, complaent amb tot i amb tots i, per tant indecís o massa doblegat davant les seves autoritats superiors. En una paraula, estan més disposats a agradar que a actuar. D'aquesta manera es fa difícil tant l'exercici evangèlic de l'autoritat com el de l'obediència. Falten actualment homes i dones amb suficient autoritat moral per conduir les comunitats amb la fidelitat creativa al carisma".

Fins aquí el text que no és meu sinó que està extret del "Document de treball pel Congrés internacional de vida consagrada".

El vull comentar.

Quan menciona un superior tan val pels religiosos (bisbes, rectors, priors de les comunitats) com dels encarregats de les empreses o els polítics que manen.

No és gens fàcil obeir quan el que mana té por, perquè o bé dirà a tothom que sí i no hi haurà ordre ni concert i culpabilitzarà els pobrissons perquè no se li noti o bé dependrà del que li diguin els de més amunt i llavors rebran tots els súbdits.

Avui patim a molts nivell la manca de lideratge, també a nivell religiós. Mireu a tall d'exemple quants polítics estan pendents del que diuen les enquestes.

Aquestes autoritats febles, en canvi, precisament perquè hom no se'n adoni, aparenten el que no són, sigui amb documents molt ben presentats, sigui amb la vestimenta ampul·losa o amb les paraules contundents. És el senyal de la manca d'autoritat. Només tenen poder. Just el que no tenia Jesús.

Els que han fet el servei militar comenten com els comandants més despòtics tremolaven el dia que els venia un superior. Això era així perquè tenien poder sense autoritat encara que aparentés el contrari.

Per entendre això és bo contemplar Jesús que en cap moment va dependre de cap de les autoritats (que van coincidir en condemnar-lo) ni va ésser mai complaent amb els deixebles ni amb la gent. I això com s'aguanta? Doncs tenint sempre present el Pare que està per damunt de tota autoritat (Jn 7,16-18) i que vol la salvació de tots els homes sense distinció de persones ja que, com a Bon Pastor, ha vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir (Jn 10,10).

Encara que sembli una contradicció l'autoritat vertadera consisteix en saber i reconèixer a qui segueixes. Com diu un amic meu: És autònom l'home que és capaç de reconèixer que ha rebut la vida d'un altre (Roger Servy).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS

MORT - RESURRECCIÓ

Les solemníssimes cerimònies de l'enterrament i les despeses de l'embalsamament del Papa no tenen res a veure amb la resurrecció. Són manifestacions externes de l'apreci que una bona part de la humanitat li ha tingut i com tots els signes (l'enterrament n'és un) donen raó de la importància que té un lideratge espiritual.
La resurrecció és una altre cosa i, com tot do genuïnament cristià, està a l'abast de tots fins i tot dels que van morir desconeguts en camps de concentració o en ciutats arrassades per Stalin dels que no n'ha quedat rastre. Està per tant al nostre abast.
A l'evangeli de Joan llegim que Nicodem i Josep d'Arimatea pretengueren embalsamar el cos de Jesús davallat de la creu i de quina manera. Comptabilitza cent lliures d'ungüent (uns trenta Kgs?) que el cos del crucificat s'endugué a la sepultura. No sabem si aquest llenguatge és real o simbòlic però si sabem que, quan Pere i l'altre deixeble anaren al sepulcre s'adonaren que les benes d'amortallar i el sudari no lligaven el cos de Jesús. La pretensió del deixebles i les dones de recuperar el cos i venerar-lo va quedar fosa quan van trobar la "tomba buida". No és entre els morts (Lc 24,5) que havien de cercar el ressuscitat ni tampoc el trobarien contemplant el cel, núvols amunt (Ac 1,11). Ni ells ni nosaltres.
He dit que la resurrecció l'hem de trobar ja en la nostra mateixa vida d'ara.
Quan? Quan som capaços d'estimar i beneir el que ens ha fet mal (1Jn 3,14), quan sabem reconèixer el que hem rebut i ens han donat fins a poder dir que la nostra vida és gràcia i ens l'han donada i en llenguatge de Pau podem dir: Hem passat a ésser d'un altre, d'aquell que ressuscità d'entre els morts (Rm 7,4) i quan no tenim por de res i som capaços de transmetre pau i joia (Mt 28,10).
Si no és així, només transmetríem missatges d'embalsamament que serveixen pels científics i pels que s'aferren tan sols a les coses que es veuen: sepultures i monuments.
Amb això dic que ja som ressuscitats (Col 3,1) i allò que tindrem ja ho comencem a posseir. Altres papes hem enterrat amb molta solemnitat i hem embalsamat però, a la fi, l'església, és a dir nosaltres, vivim el present i ells romanen enterrats. Molt aviat vindrà un altre Papa i totes les nostres mirades estaran posades en la nova vida que li tocarà coordinar perquè, com ha passat en els darrers anys, els canvis que s'aproximen segur que seran tan forts com els que han passat i difícilment avui en podem endevinar ni tan sols el sentit. No tingueu por que el ressuscitat ja és a dintre nostre. Ell va dir als creients: Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28,20).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA PAU INTERIOR (Pensament d'estiu).

Ara que s'acosten les vacances veureu com molta gent, pot ser vosaltres mateixos, inverteixen grans despeses per trobar allò que no es troba i tornen dels dies d'esbargiment sense haver assolit aquella pau que tant adeleraven.
I no és pas per manca d'ofertes. Mai no les havíem tingut com ara (viatges, cotxes, parcs temàtics, visites de llocs exòtics...) sempre embolcallades amb la promesa d'una pau que no trobem.
Per què costa tant aconseguir aquest pau?
Perquè no es compra pas amb diners. La tenim a l'interior del nostre cor. Massa sovint enyorem temps passats en els que la gaudíem amb els amics o en família però quan transcorrien aquells temps no ens en adonàvem. No l'havíem sabut veure quan la teníem. Doncs ara passa el mateix.
Jo us invito a retrobar-la simplement observant, com ens recomana l'apòstol Pau que ja la tenim en l'interior del nostre cor. Ell en diu "justícia" però veureu que és això. Diu que la justícia que ve de la fe no l'hem de cercar pujant fins dalt del cel ni tampoc baixant fins a l'abisme sinó que (com diu l'Escriptura a Dt 30,12-13) aquesta paraula la tenim molt a prop nostre, en els nostres llavis i en el nostre cor (Rm 10,6-8).
Elisabet la mare de Joan el Baptista diu que Maria és "benaurada" perquè ha cregut (Lc 1,45). I creure és precisament això: adonar-te del que ja tens a dintre. Jesús mateix ho diu d'aquesta manera: No feu cas del que digui que el Regne de Déu és aquí o és allà perquè el Regne de Déu ja és a dins vostre (Lc 17, 20-21).

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUÈ ENS PASSA AL NOSTRE POBLE?

Tothom es posa nerviós i això passa cada vegada que hi ha canvis de bisbes. Aquest cop encara més perquè hi ha hagut també canvis dels límits dels bisbats.
On és el problema?
No us penseu que el fons del problema sigui que hagin triat un bisbe de l'Opus (que pot resultar un bon pastor) o que hagi estat escollit aquest o aquell altre per tal o qual influència. Ni tampoc el problema rau en els llocs per on han de passar els límits. Mentre centrem aquí la discussió no posarem nerviós a ningú dels que en disposen car les altres alternatives de persones o de límits poden esdevenir iguals o pitjors.
El problema l'hem de cercar en el mateix que succeeix en altres àmbits del nostre poble. Vivim en un poble dominat i tota nació que està en situació d'ocupació té moltes dificultats en fer-se escoltar perquè els que estan per damunt no tenen cap necessitat de consultar i a més poden tirar en cara que el poble, quan tria en aquestes condicions, tampoc no ho encerta gaire.
En tots els àmbits (polítics, culturals, religiosos...) hi ha uns supervisors posats per instàncies alienes al poble i aquests són els interlocutors d'ells mateixos. Mentre estant, el poble roman dividit, generalment molt fraccionat. Uns, partidaris del nacionalisme molt radicalitzats, altres partidaris de la col·laboració que reben els honors i que són molts més dels que ens pensem i una immensa majoria d'indiferents que les veuen passar i no reaccionen.
Es fan protestes, generalment amb pocs assistents però, a la que ens descuidem, els altres poden muntar una manifestació més nombrosa defensant la situació establerta.
Els lúcids s'adonen de la situació d'esclavatge a que se sotmet la cultura, la llengua i la mateixa economia, però la solució no es veu perquè és sempre ambigua.
Des de l'àmbit religiós us invito a contemplar una conjuntura semblant que és la que es va trobar Jesús i la veiem reflectida en els evangelis.
Jesús es trobà afalagat pels fariseus (nacionalistes religiosos) pels zelotes (nacionalistes radicals), pels saduceus (molt més col·laboracionistes amb els ocupants) i no va cedir ni a uns ni als altres, conscient que cap d'ells no tenia posada la mirada amb el Pare ni en els pobres (també aquests van desertar d'ell massivament). I què li va passar? Que uns i altres van conxonxar-se en condemnar-lo mentre els seus deixebles no entenien com no es posava ni d'un cantó ni de l'altre. Els pocs seguidors desconcertats es proposaren fins i tot suplantar-lo discutint entre ells a veure quin d'ells havia d'ésser el primer (Lc 9,46-48) al veure que Jesús no es decantava per cap de les faccions que l'atreien cap el seu molí. El mateix Judes semblaria que, emulant el bes de Jacob amb el que va suplantar Esaú, proposava un nou lideratge que, com sabem, se'n va anar en orris. En les darreries alguns deixebles invitats a seguir-lo (vegeu l'evangeli d'aquest diumenge) van optar per anar-se'n.
Què en va quedar de tot allò? Un crucificat que els deixebles van saber "veure" només després de la resurrecció i que ha esdevingut l'estandart dels creients.
No es pot jugar com es fa de vegades invocant l'obediència a l'església, que és el treball en la unitat, per fer prevaldre ni els moviments polítics col·laboracionistes (que solen ésser els que ja estan en el poder) ni tampoc els nacionalistes (que són els moviments de força per fer canviar la situació). Aquí és on hi ha sovint les confusions d'un cantó i de l'altre perquè ningú no ha d'imposar un canvi de pensament polític en nom de la fe. L'obediència a l'església s'ha de contemplar primer de tot des de la fidelitat al Pare i als pobres que el mateix Déu ens posa al davant. Però molt em temo que ningú no vol acabar crucificat.
També es pot anunciar l'evangeli en situacions adverses i, si no, què hem fet en la major part dels temps?

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

Terror de Madrid: terror de fi d'imperi

El terror a Madrid a on ens portarà? Ens obliga a pensar. Ens remet gairebé espontàniament a E. Gibbon i T. Mommsen, els dos majors historiadors de la caiguda de l'Imperi romà, que van deixar clar que l’esmentada caiguda es va deure principalment al desmantellament de l'ordre jurídic-religiós-militar romà al llarg de tres-cents anys.
La conseqüència va ser un terrorisme generalitzat: al mar la pirateria, i a terra els assalts de bandolers organitzats que dificultaven el comerç i que van acabar amb la seguretat de les comunicacions.
Només els cristians, per via pacífica i a un altre nivell, van salvar l'Imperi.
Els nostres pirates i bandolers avui són els terroristes. Ells revelen la crisi de l'imperi occidental que s’autoanomena «globalit-zació».
L'imperi està marcat per tantes contradiccions que no aconsegueix imposar la seva ordre, a no ser per la violència militar i pel terror econòmic. Però ha suscitat molta ràbia, massa ràbia en el món. Especialment en el món musulmà. Aquest sap que posseeix la sang del sistema (el petroli), però no compta res en la seva configuració. A més a més, se sent discriminat i tractat amb injustícia, especialment en el conflicte palestí-israelià, davant el qual Estats Units i Occident representen una posició unilateral.
A la Unió Europea viuen un 12% de musulmans, molts il·legals. Són explotats socialment (absència de garanties socials), discriminats culturalment (el vel a França) i menyspreats religiosament (a la Itàlia de Berlusconi).
Busquen suport en els líders religiosos, la majoria fonamentalistes, i estan exposats als grups extremistes que els recluten per a les seves estratègies criminals.
De la mateixa manera que s'ha donat una mundializació en el sistema de seguretat, en primer lloc financera i després militar, s'està donant també una mundializació dels que se li oposen.
Han defensat la tesi que l'única guerra que poden guanyar els petits és aquesta, la del terror. Els petits són imbatibles quan accepten morir i es fan persones-bomba. Contra un home/dona-bomba no hi ha defensa possible.
Amb Bush, l'imperi va definir una estratègia comprensible però equivocada: pagar malament amb mal i fer guerra contra guerrilla. Els principals analistes ja ho han dit: cap mesura, després de l'11 de setembre, ha aconseguit eliminar l'amenaça, ni tan sols disminuir-la.
A més a més, la guerra moderna de destrucció és un canó tan gran que no pot ser usat mai. Per aquí no hi ha camí eficaç. No hi ha solució immediata. Si el problema del terror és mundial, la solució passa per l'únic organisme polític mundial que és l'ONU. En ella han de centralitzar-se les estratègies globals.
D'altra banda, el camp del futur: col·locant tots junts els elements d'un nou ordre polític mundial en el que pugui cabre tothom, sense potències hegemòniques, garantint a tots un mínim d'equitat en la participació dels recursos escassos i en els béns de la cultura humana.
És difícil per a l'actual ordre mundial (que és desordre per a la majoria de la humanitat) entendre que el terrorisme és primerament conseqüència i només després causa de la inseguretat actual. De continuar arrogant i cec, Occident no tindrà solució, i cada cop més Occident serà un accident.

Leonardo Boff

LES EXACTITUDS

Ja ens ve de la Revolució francesa la veneració per les coses exactes i comprovables. El culte a la "deesa raó". En tota escola les "ciències" són les assignatures estrella. Els professors de filosofia, llengües (sobre tot el català) i literatura de les Universitats no saben si demà tindran prou alumnes per aguantar l'assignatura. Això també passa amb la teologia.
Aquestes assignatures que donen la raó de les coses i de les paraules que les expressen, queden desertes i en canvi les que apliquen les qüestions tècniques i científiques abunden d'alumnes.
Què voleu que digui un filòsof, un pensador o un literat a la "tele" si només li donen dos minuts per parlar i encara li medeixen el grau d'audiència.
Mentrestant veiem astorats com la joventut trenca amb tot el que els adults consideràvem important i viuen al dia tan en la diversió com en el consum.
Aquells polítics que calculen els seus gestos en funció del possible vot també cerquen les exactituds que és allò que es pot mesurar i van oblidant tota fonamentació. Es tiren descaradament al llenguatge insultant i a les promeses sense fonament que són els arguments que avui donen audiència. I nosaltres a patir escoltant-los!
És la crisi de la modernitat. És la crisi del racionalisme en el que hem mamat i crescut.
Ens agradi o no, ens cau a sobre un canvi d'època que suposarà un capgirell total i s'endevina perquè els joves no s'apunten a casi res del que muntem els adults.
Segurament haurem d'ésser prou humils per observar cap on va tot plegat i pensar que la clau del món nou no la tindrem probablement nosaltres.
El nostre món, per altra banda, no ha estat cap prodigi perquè en nom de la "nostra modernitat" i progrés hem deixat Mitja Terra sense aliment i medicació, hem ensorrat la producció de les poques coses que tenien els del Tercer Món i encara ens divertim observant les baralles internes dels països amb molts de morts a dintre casa com els passa ara a Haití. Ens els mirem a la TV com qui contempla les titelles però els que pateixen són persones. Fins i tot els mateixos reporters no donaran la mà a cap dels que troben caiguts mentre filmen per complir el sagrat deure d'informar-nos. És el mite de les coses "exactes i comprovables" per damunt de les persones que les pateixen.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL CANVI DE BISBE

Escric una setmana abans que això passi. Després miraré de no dir res.
Els dies en que es farà el canvi de bisbe (comiat del que se'n va i ordenació del qui arriba) seran moguts i posaran nerviós a més d'un.
I això per què?
Per una banda el nostre poble es mou fàcilment en protestes, sovint molt raonables, referents al menyspreu de la nostra identitat i això es reflectirà quan per l'ordenació desembarquin molts personatges, aliens a la nostra terra, que ocuparan els llocs de presidència amb postures pietoses mentre la nostra gent s'ho mirarà des de baix. Això pot provocar alguna protesta visible i escrits en diaris... Per altra banda alguns pot ser també vindran a fer "claca", com ha passat en casos semblants (recordeu aquells autocars de gent que seguien el Papa cridaven "El pueblo está contigo" i eren els mateixos a cada lloc on anava) i no vindran precisament cridats per futur bisbe sinó pel seu compte. Seria una llàstima que hi hagués aplaudiments i xiulets simultanis però ens pot passar.
Jo no penso ni aplaudir ni xiular. El dia de l'ordenació n'hi ha prou amb pregar i callar.
En fi, que ens tocarà patir, però aquests aconteixements millor veure'ls venir i, si passen, no posar-nos nerviosos. Aquests coses es donen amb els pobles dominats políticament.
Passi el que passi, el bisbe, un cop ordenat serà el nostre bisbe i nosaltres haurem de seguir, cada un al seu lloc, amb obediència (vull dir sense fer cap treball pel nostre compte exclusiu). La comunitat diocesana juntament amb ell serà l'altre Crist a la nostra diòcesi.
El nostre poble tan propens a abandonar la relació amb l'església visible no es prestarà gaire a posar-se a la feina, però molta gent que ara hi és, molt probablement seguirà participant en les coses que ja s'estan realitzant.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Una resposta a la Carta de Pere Oliva

Déu te guard, Pere

T’agraeixo la reflexió que ens has fet arribar i amb la mateixa voluntat de diàleg te la contesto. Començo per la pregunta que fas sobre els comunicats, perquè jo m’encarrego d’enviar-los per correu electrònic; és responsabilitat de tots els assistents a les trobades fer-los arribar als qui no en tenen. A qui s’envien? A tots els qui han assistit a alguna reunió, als qui, sense assistir-hi, han manifestat el seu interès i a d’altres que, a parer d’algun assistent, els pot interessar. Amb qui comptem? El primer dia ens vam dir que no era important el nombre sinó la voluntat de trobar-nos. Si repasses el resum d’aquesta primera trobada penso que podràs contestar-te la pregunta que ens fas. (No entenc la identificació de la premsa amb vosaltres).

Penso que el debat respectuós sempre és beneficiós per a qualsevol poble i, per tant, també pel Poble de Déu i que, si bé molta gent s’hi confon, molta d’altra viu confosa per la seva absència. Entenc que quan escoltem la Paraula de Déu , som convidats a un debat constant: Ell no se m’imposa mai i ¡me’n crea de confusió! I ara se m’acut que quan Joan ens expressa la mena de Poble que vol construir Jesús –un poble eucarístic – acut no a un ritus sinó a un procediment insòlit: Jesús ens renta els peus i ens empeny a rentar-nos-els mútuament.

Pere, no comparteixo gens la referència que fas a la societat civil i als seus procediments ¿És que no són importants els esforços de la meva societat civil per viure en democràcia? Els seus fracassos ¿no són els meus fracassos? Un creient – o no creient – que s’embruta les mans en un sindicat, en una junta de facultat, en un parlament, en una associació de veïns... ¿no col·labora al Regne tant i més que jo que predico però no faig l’evangeli? El nostre Mestre també va “caure de cul”: Mt 20, 25. Però ens convida a no fer-ho servir d’excusa i a fer el revés del que fan els governants i els grans personatges. T’haig de dir, Pere, que aquest és un dels aspectes que m’inquieta més: constatar que la meva Església - i jo, per tant- massa sovint prediquem i vivim com si la paraula de Jesús fos possessió nostra i la fem servir per lapidar la societat dolenta; que no l’acollim per deixar-nos convertir, abans d’exigir. Actuem com si Jesús ens digués: “però entre vosaltres no és pas així”. En canvi ens diu :“no ha de ser així”.

Comparteixo del tot el paràgraf següent tret de la valoració necessàriament negativa d’aquest debat. Penso que l’escrit del Fòrum expressa la voluntat de treballar pel Regne amb el nostre bisbe Romà , com dius tu al final. Ben segur que hi ha expressions poc matisades, ben segur que no agradarà a tothom , però considero positiu que uns capellans – no sé quants – expressin la seva queixa per una manera de fer massa reiterativa que no consideren prou bona i el desig de vèncer el pessimisme i encoratjar-nos mútuament. Penso que aquest és l’esperit de l’escrit i del Fòrum: amb tot el dret a discrepar-hi tal com has fet. Estic convençut que el Fòrum és –tot i ser petit, pobrissó!- i serà amb la teva aportació i la d’altres aquest “mecanisme de debat al servei de la nostra Església i dels preveres” que volem, sense cap pretensió messiànica ni de ser alternativa de res. Per això desitjo que a la propera trobada vinguis a Oló i ens ajudis a viure el nostre compromís pel Regne en la nostra Església diocesana.

Deixa’m acabar amb una humorada sincera: si jo fos nomenat bisbe de Tortosa – Déu nos en guard! - m’agradaria que los tortosins em rebessin amb un escrit del mateix estil que el del Fòrum Transversal.

Ben cordialment

Joan Aurich

INSTAURAR LA DEMOCRÀCIA. QUINA?

Dels tres objectius que tenia la invasió a l'Iraq el tercer és el més feble.
Si us en recordeu el primer era enderrocar el dictador i apressar-lo. L'han enderrocat i, fins ara, no l'han agafat. El segon era anul·lar un arsenal d'armes de destrucció massiva. Pel que es veu aquest arsenal sembla que només el posseeixen els conqueridors i ni rastre entre el poble dominat.
Però el tercer motiu, que era instaurar la democràcia, és el més feble. Imagineu que es presenta per alcalde un personatge que sempre torna cop per cop. Qui es creurà que aquest individu escoltarà els de l'oposició? Imagineu que aquest mateix anomena terroristes als que no pensen com ell. Mai no s'asseurà a taula a parla amb terroristes, oi?
Passa que, en els últims temps ens hem anat acostumant a donar per veritats aquelles frases que els dirigents diuen i repeteixen. A base de repetir que aquell és terrorista, encara que no li hagin trobat altra cosa que sabó de rentar roba, a la fi els governants i els súbdits acaben convençuts de la maldat d'aquell encausat.
Qui es creu que els quaranta-sis assassinats després que fossin morts els espies del nostre país eren terroristes? Els morts ja no parlen i cap mena de guerriller en la clandestinitat no porta documentació que l'acrediti. Certament els set morts nostres són molts. Un ja és massa. Però els quaranta-sis d'ells són sis vegades més. Són tan fills de Déu com els nostres i cada mort és una família en dol. Ja veieu que no som pas mestres en la democràcia. No val l'excusa de les armes que portaven car segurament els les han venudes els mateixos que els persegueixen. Un prejudici semblant, com és considerar culpables als primers quaranta-sis que han pogut matar, el trobem en el llibre dels Macabeus quan, després d'una derrota, troben amulets d'altres déus entre els morts en combat i atribueixen la culpa a la idolatria.
L'endemà, Judes i els seus van veure que era urgent recollir els cadàvers dels qui havien caigut en la batalla i enterrar-los al costat dels seus parents en els sepulcres familiars. Però sota els vestits de cada un dels morts van trobar-hi objectes consagrats als ídols de Jàmnia. Ara bé, la Llei prohibeix als jueus de conservar aquests objectes. Així, doncs, tots van poder veure amb claredat la raó per la qual havien caigut en la batalla (2Ma 12,39-40).
Però amics aquest episodi es troba en l'Antic Testament on el poble encara no havia descobert el Déu que Jesús ens mostrarà. En tot l'evangeli (que és el Nou Testament) no trobarem cap lloc on Déu es dediqui a castigar els infidels, ni tan sols a permetre tal cosa. Més aviat ens diu que no som ningú nosaltres per prejutjar qui és terrorista o qui té raó i, mentre som en aquest món, hem d'aprendre a conviure uns i altres. Llegiu, si no, la paràbola del blat i el jull i l'explicació que en fa Jesús (Mt 13,24-30; 36-43). En el Nou Testament si mor algú és l'Innocent per les lleis injustes.
No estem autoritzats per l'evangeli a dir i repetir que són dolents els que defensen el seu propi país dels invasors. Tampoc no diré que són uns angelets però si el progrés que els volem portar només és econòmic i no passa per un gran respecte per la seva manera d'ésser, el que es fa en ells no és una protecció sinó una invasió. I pitjor encara si acaba amb la destrucció de la identitat d'aquella nació.
Mentre fem els funerals pels nostres morts i plorem de debò amb les seves famílies, hem de lamentar els nostres errors. Una cosa i l'altra.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS