ENVIEU FOTOGRAFIA DIGITAL DEL VOSTRE PESSEBRE PER EXPOSAR-LO A LA NOSTRA WEB PARROQUIAL. http://www.parroquiavirtualbages.org
E-mail: joseptorras@gmail.com
O be presenteu disquet o fotografia normal
Termini a l' ofertori de la missa familiar del dia
Diumenge 24 a les 12 migdia.
També amb l'arxiu trobareu els pessebres que varen concursar el 2005.
Tots els pessebres que participin seran premiats.
Benvolguts pares,
Us convoquem a la propera MISSA FAMILIAR i DE LA CATEQUESI, que serà el proper DIUMENGE 24 DE DESEMBRE, a les 12 del migdia, FINAL DE L'ADVENT .
Seria bo que els nens i nenes arribessin un quart d'hora abans a l'església per tal d'organitzar com cal la celebració. A l'hora de l'ofertori de la Missa, els nens i nenes caldria que portessin:
· El Nen Jesús del pessebre que heu estat fent a casa durant l'Advent per fer la benedicció de totes les imatges que portin els infants de la Catequesi.
· Una fotografia del pessebre familiar, amb el nom del nen/a al darrere si és en format paper; també es pot portar en suport informàtic o enviar-la per correu electrònic a l'adreça següent: joseptorras@gmail.com .
Es penjaran al web de la parròquia: http://www.parroquiavirtualbages.org
Us agraïm la vostra col·laboració durant el temps d'Advent en els diversos projectes de solidaritat que portem a terme a la parròquia. Aprofiteu els darrers dies si encara no hi heu tingut ocasió de participar-hi:
Æ LLUMINETA DE LA PARRÒQUIA, per continuar amb les millores iniciades aquest curs: renovació de la megafonia de l'església, adquisició de nou mobiliari per a la Catequesi, obres de millora als serveis de la sagristia, ... Últim dia: dijous 21 de desembre
Æ RECOLLIDA D'ALIMENTS , per als més necessitats de la Parròquia.
Æ CISTELLA DE NADÓ, un obsequi per al primer infant nascut després de Nadal dins de la demarcació parroquial. Últim dia: dissabte 23 de desemb re
Finalment, fareu bé d'anotar-vos la data de la propera reunió de pares de la Catequesi Familiar perquè no ens passi per alt amb les vacances:
DIVENDRES 12 DE GENER, al Casal Valldaura, c/ Mn.Vall 24 baixos, de 20.15 h a 21.15 h.
Amb la nostra més cordial salutació per a tota la vostra família, us desitgem que tingueu un BON NADAL i un FELIÇ ANY NOU 2007Parròquia de Santa Maria de Valldaura de Manresa
Dimecres dia 20, a les 7 del vespre
Celebració Penitencial
No hi haurà missa, aquest dia.
Dissabte 23, a 2/4 de 8 del vespre
Missa anticipada del diumenge
Diumenge 24, a les 12 del migdia
Missa Familiar i catequesi, amb benedicció
d'imatges de Jesús del Pessebre familiar.
Lliurament de fotos del Pessebre Familiar
per al Concurs d'Internet.
Diumenge 24, a les 10 de la nit
MISSA DEL GALL
Dilluns 25-Nadal, a les 12 hores
Missa
Dimarts 26: No hi haurà missa
Avís. Distribució lots de Nadal: dia
23, de 7 a 8 del vespre
Feu un esforç d'imaginació.
Us imagineu Jesús amb les multituds i Herodes i Pilat a primera fila escoltant-lo per fer-se veure per tothom? Us imagineu una corona d'apòstols separant Jesús dels pobres i de les dones i una guàrdia herodiana posant ordre? Us imagineu Jesús tot sol allà separadet, amb un domàs caldeu o siri, perquè no li toqués el sol?
Oi que hi ha alguna cosa que no lliga?
Les multituds del temps de Jesús són unes altres. Eren les desesperançades com ovelles sense pastor (Mt 9,36) i no pas els que han tingut diners sobrats per pagar-se viatges onerosos (amb alguna excepció, és clar) per anar a València. Per altra banda ens trobem encara amb una altra contradicció: si hi ha representants dels principals partits què hi fa Jesús, i si hi és ell, què hi fan aquests? Tampoc això no lliga.
Seguint amb l'esforç d'imaginació els apòstols no eren unes floretes com papallones al voltant de Jesús sinó els que arribaven a la gent perquè ningú no quedés exclòs.
Si hi ha tantes anomalies, on hi ha la confusió?
Anem per parts. Primer de tot cal distingir. Jesús no és el Papa. No oblideu que el mateix Joan Pau II, el Papa anterior, va renunciar al títol de "altre Crist". L'altre Crist a la terra és qualsevol comunitat reunida amb comunió amb el "bisbe del lloc". Per tant qualsevol grup dominical dels nostres pobles i poblets. El Papa és un centre d'unitat en la caritat però el Crist està en nosaltres.
La clau per no posar-nos nerviosos és que la cerimònia de València no era per pregar prop del Crist. Per això van millor les eucaristies de qualsevol parròquia o el simple fet de reunir-se dos o tres en el Seu nom (Mt 18,20). Es va muntar un tinglado poc evangèlic per dir unes coses bastant cristianes.
Aquest acte multitudinari era una mena d'acte de pressió (per tant més polític que religiós) per defensar uns valors que molts avui consideren lesionats. En un acte d'aquesta mena com més gent hi hagi, més força es fa. Precisament perquè tenia aquestes característiques uns partits polítics s'hi feien presents i es feien veure i uns altres eren recriminats per no ésser-hi.
Si fos una pregària mai no es recriminaria algú per no fer acte de presència.
Anem al tema pel qual es va muntar tota la cosa: la família.
Posats a pensar deixeu-me que us pregunti: Esteu segurs que és "tant carca" defensar i promoure la família i la seva estabilitat? No parlo d'obligar sinó de promoure i felicitar els que són capaços de romandre en la fidelitat.
Voleu dir que el valor tan exaltat d'aquesta llibertat que es manifesta en que tothom faci les unions que més li convinguin, no va (com el lliberalisme econòmic) a favor dels forts, desemparant els que estan malalts i en pro dels que tenen més iniciativa? No heu observat com els més pobres a la curta i a la llarga són els més perjudicats en els trencaments i en les unions estranyes? Penseu-ho amb calma. No estarem dient esquerres de la dreta i dretes de l'esquerra?
Amb una reunió multitudinària d'aquesta mena no us sembla que alguns partits es van equivocar de cantó?
I, mirant-ho des de l'angle evangèlic, no us sembla que aquelles paraules senzilles de Jesús quan deia:
Per això, l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola cosa. Per tant, ja no són dos, sinó una sola cosa. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi (Mt 19,5-6),
no valen encara una mica avui? N'hi ha prou que això sigui un consell i no manat perquè cada família és un món. Una altra cosa és que les autoritats civils hagin de legislar per a tothom.
Només us invito a fer servir el vostre cap per pensar i no deixar-vos portar per les idees que en alguns ambients estan de moda. Vosaltres mateixos
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
La llibertat de pensament no es coneix escoltant els que la proclamen sinó fixant-nos en els que són capaços de pensar diferent i mantenen alhora la pau interior i la cohesió amb el seu grup.
Haureu observat que alguns col·lectius polítics i socials, sobre tot entre els anomenats ideologies de progrés, tots els seus integrants pensen exactament igual en el que fa als temes fonamentals (la vida i la seva interrupció abans i després del néixer, l'estabilitat de la parella, la mort i la manera d'encaixar-la o de provocar-la...) Això si, sempre parlant de la llibertat. Si tots pensen igual senyal que no hi ha llibertat de pensament encara que no puguem endevinar qui és el qui els dicta allò que han de pensar (que resta ocult).
Observeu el món dels catòlics. Per una banda tenim algú i ben visible (papa, bisbes) que dóna unes pautes i tenim en comú un mateix Evangeli ben conegut i en comptes de veure gent uniformada et trobes catòlics en totes les tendències polítiques, sindicals, reivindicatives i conservadores. Senyal que hi ha llibertat de pensament.
Tan catòlica és aquella senyora que posa el ciri al Sant Crist cada diumenge i manté el dejuni els divendres de quaresma, com aquells que assisteixen a unes conferències del Centre de Pensament cristià de Manresa i aplaudeixen cada vegada que el conferenciant es carrega l'església. Es trobaran a la mateixa Missa fent una pregària conjunta.
Ni els uns ni els altres són perfectes però pertanyen a la mateixa església. Per això tan sovint iniciem les nostres celebracions "reconeixent els nostres pecats".
Què és el que aguanta tantes diferències en un mateix grup com ara l'església?
És que som millors que els altres? No.
El que ens manté units és
- El reconeixement d'un mateix Pare que ens estima i vol el millor per a nosaltres. Sabem que tot el que tenim no és pel que valem sinó perquè ho hem rebut.
- El valor que tots donen a la compassió envers els necessitats. Tan els que fan coses a favor dels altres com els que no les fan reconeixen que això pertany a l'essència de la mateixa fe.
- I la força de l'esperit que sabem present en el nostre interior. Prou falta fa de vegades l'Esperit per acceptar gent tan diferent en la mateixa comunió.
Pot ser un dia ens haurem de penedir d'haver tirat uns contra els altres però no ens sabrà mai greu de reconèixer que pertanyem a la mateixa església i el mateix Crist com a centre de la nostra unitat.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Si no tenim problemes ens els busquem. Això passa a moltes famílies i
també passa amb la nostra societat. En diem importants de coses que
són passatgeres i descuidem les que s'ho valen.
Quan sents parlar un partit de futbol i el comentarista et diu, abans
de jugar, que és absolutament imprescindible guanyar, penses: "Vols
dir que això és absolutament imprescindible?". Aquest llenguatge tant
contundent oi que ens confon?
Si parlés del menjar en els països on escasseja molt o bé de les
malalties en els llocs on no tenen diners per comprar-les, ho
entendríem; si es referís als presoners de Guantanamo o de Rwanda que
porten anys tancats sense judici... entendríem que és imprescindible
que d'una vegada els jutgin, però guanyar o perdre un partit, ... no
sé què dir-vos. M'agrada que guanyin els meus, però absolutament? No
sé.
M'explicaven d'un país llatinoamericà (d'on són molts dels nostres
immigrats) en el que qualsevol malalt dels hospitals ha de pagar-se
les medecines, les operacions i les transfusions de sang. Expliquen
dels mateixos Estats units on els pobres no tenen coberta la sanitat.
Això sí que són coses importants perquè s'hi juga la vida dels pobres.
I això ens passa desapercebut.
Nosaltres, que vivim en el rovell de l'ou, a manca de grans carències,
en diem transcendental d'un partit de futbol. No us sembla que més
valdria dir que és divertit, que tant de bo que el guanyéssim... i
prou.
Una cosa semblant patim quan arriben les eleccions. Cada un dels
partits ens amenaça amb llenguatges apocalíptics (si guanyen els seus
contraris, és clar) i omplen l'ambient d'insults que arriben a posar
nerviosos els pobres electors. Després veiem que, guanyi qui guanyi,
el nostre país continua en el rovell de l'ou comparat amb la majoria
dels països de la resta del món.
Estem al rovell de l'ou en qüestió sanitària (a pesar de les
dificultats del dia a dia) i si no compareu amb la sanitat de
qualsevol país llatinoamericà, africà o asiàtic que són majoria en el
món.
Estem en el rovell de l'ou en qüestió alimentària. Mireu que poques
són les famílies que tinguin problemes econòmics pel que fa al menjar.
Els que els tenen és que han estirat més el braç que la màniga i s'han
embolicat amb crèdits per aconseguir coses que no les necessitaven
absolutament (cotxe luxós, segona vivenda...). Llavors no sols no els
arriba per menjar sinó tampoc per ajudar els pares indigents, que això
sí que és imprescindible. Però no se'n adonen.
Mireu com Jesús detectava les vertaderes necessitats del seu temps.
Valgui com exemple quan un dia en la sinagoga té al seu davant els que
volien fer guardar el dissabte (simbòlicament religiós) com a
imprescindible i ell, que té al davant una dona amb un mal en
l'esperit pel que no era capaç de mirar enlaire, els diu que aquesta
dona val més que totes les festes plegades (Lc 13,10-17 ). El valor
d'aquesta dona sí que és absolutament imprescindible.
En una altra ocasió Jesús recrimina els que juren per l'or del
Santuari com si l'or valgués més que les coses santes (Mt 23,16-17).
L'or no és ni ha d'ésser transcendental.
Fa quatre dies la novel•la "el Còdigo da Vinci" es va escampar i va
enlluernar molta gent. Amb propaganda de bombo i plateret es
proclamava que Jesús havia tingut una amant que era Maria Magdalena.
La novel•la defensava la humanitat de Jesús que, com que era home com
nosaltres, havia de tenir les mateixes febleses. També assegurava que
la primera església negava la humanitat de Jesús i havia atacat els
que la defensaven. Encara que era novel•la molts ho van prendre per
llibre històric.
La gent senzilla em preguntava: "És veritat que Jesús tenia una amant?"
Només han passat uns altres quatre dies i la revista "National
Geogràfic" fa una nova arrencada i dóna a conèixer el descobriment
d'un llibre antic i de les èpoques apostòliques anomenat "Evangeli de
Judes". El presenta com acabat de troabar quan ja fa una colla d'anys
que era conegut en el món científic. Aquest llibre presenta una
contradicció amb la novel•la anterior. Jesús, segons aquest evangeli
no era pas ben bé home sinó un ser superior que es confabula amb Judes
per poder ésser màrtir i Salvador del món. A Judes se li encomana la
missió de trair-lo, perquè si no, no podria salvar el món. Suposo que
la gent, altra vegada desconcertada preguntarà si és veritat aquest
evangeli.
Què s'ha de dir?
Molt senzill: De llibres com aquest anomenat "Evangeli de Judes", en
van córrer molts antigament, molts s'han descobert i són de sobres
coneguts pels investigadors i es poden trobar en llibreries
especialitzades. No hi ha res d'amagat. Són obres que en diem
"gnòstiques" en les que s'amaga la humanitat de Jesús i el presenten
com una mena de Superman (o com un "Increïble"). Si Jesús hagués sigut
com diuen aquests textos gnòstics, ni ell hauria patit, ni tindria
sentit el sofriment que ens aclapara a nosaltres. Aquells de vosaltres
que voldríeu un Déu que resol totes les coses com si fóssim infants,
es trobareu bé amb aquest Jesús. Aneu a veure qui el predica i
canvieu de fe.
Què ha passat amb una obra i amb l'altra? Que han sortit a la
divulgació amb la intenció de "vendre". En el cas de la novel•la
mencionada (que no s'amagava pas que fos de ficció) amb una bona
propaganda i amb retoc anticlerical en van vendre milions d'exemplars.
Ara el negoci el faran amb la revista i els programes televisius en
els que es donaran pèls i senyals de la veracitat de l'Evangeli segons
Judes i, amb algun altre retoc anticlerical (encara que sigui per dir
exactament el contrari que l'anterior) faran un segon agost.
Aquestes multinacionals han descobert la manera de treure diners a
nivell mundial. El poble (que sou vosaltres) paga, viu desconcertat i
es pregunta quina deu ésser la veritat.
Si sou creients llegiu la novel•la que vulgueu, adquiriu la revista
que us plagui i mireu el canal televisiu que us sembli millor perquè
sou lliures per la fe que teniu, però us aconsello que, en tot cas,
comenceu per la lectura dels Evangelis que ens presenten el Jesús que
- És home de veritat que pateix i mor;
- i és fill de Déu de veritat que ens anuncia que la mort no té pas la
darrera paraula.
I no deixeu que us aixequin la camisa.
Dimecres saltava la notícia de l'aturada permanent de la lluita armada d'ETA.
Nosaltres, des de l'Evangeli, hem de perdonar?
Deixeu-m'ho explicar per aclarir, d'una vegada, la diferència entre el
càstig i el perdó, entre el pecat i la culpa.
La culpa es castiga, però el pecat es perdona. No és el mateix.
El perdó, com que és un do de Déu (com l'amor), no hi ha manera
d'encabir-lo en les lleis de les justícies dels pobles. Per entendre'l
cal abans creure en Déu. És realitzar aquell món que Déu vol fer, en
el què la gent rectifiqui i pretengui fer allò que en el "Parenostre"
diem la voluntat de Déu.
Vaig més al detall. El càstig de la culpa l'ha de determinar el jutge
amb les lleis que li han fet els nostres parlamentaris. El jutge que
li correspongui dictarà el càstig que hagi d'aplicar-se segons els
delictes legals que hagi comès la persona jutjada. La culpa va lligada
amb les lleis, no amb Déu. Així quan el parlament d'Argentina va fer
la llei del "punt final" exonerava les culpes dels militars que havien
matat desenes de milers de persones. Vull dir que si els que
pertanyien a ETA són jutjats hauran d'atendre's a les lleis que hi ha
avui i a les que es faran en endavant. Els jutges (i mai les "víctimes
del terrorisme") han d'aplicar les lleis, per no entrar en espirals de
venjança.
El perdó és una altra cosa i no interfereix la justícia (dels jutges).
El perdó és una mirada des de Déu. És la resposta a la pregunta que es
formularia així: "Què vol el Pare per als seus fills"?
Ja he dit que és un acte de fe. El perdó és per donar-lo, mai per
exigir-lo. Us imagineu al "crucifi¬cat" exigint que li demanessin
perdó? Va dir no més "Pare, perdo¬nal's".(Lc 23,34). Consisteix en el
desig que tot cristià ha de tenir que, uns i altres es converteixin a
una nova manera de viure. Perdonar és voler que els que s'imaginaven
que matant es resolien les situacions, canviïn de mirada (es
converteixin) i els que volien venjança s'oblidin d'ella (també es
converteixin). Per això aquell que exigeix que els altres demanin
perdó no ha entès res de res. Ja he dit que el perdó es dóna, perquè
abans l'hem rebut nosaltres.
Resta encara la penitència. És bo de parlar-ne ara que estem en
Quaresma. Qualsevol esforç per realitzar aquest projecte de Déu en la
nostra societat és penitència. Quan aixequem caiguts i fem desistir de
la venjança a uns altres, estem perdonant el pecat i estem fent
penitència. Aquesta penitència ens porta a la nova Pasqua que serà la
nova societat que es pot derivar d'aquest procés.
Voleu un moment més oportú per canviar "el bacallà amb panses" del
divendres per l'esforç de voler integrar la gent que s'havia exclòs
perquè pertanyia a organitzacions armades? Canviar el dejuni pel
diàleg amb els nostres veïns explicant-los que és el que Déu voldria
en cada moment i, finalment, realitzar en nosaltres mateixos aquest
somni de Déu?
Repeteixo que tot el que podem fer per recuperar la nostra societat
dividida (que això és el perdó, com he dit) no està pas en
contradicció amb el que dictin els jutges (els càstigs) ni tampoc amb
el que resolguin els polítics (les mides de gràcia quan les creguin
oportunes). Cada cosa al seu lloc.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article aparegut el diari " La Arena" de la Pampa Argentina
El dia 13 de Març 2006
VALENTIN BOSCH PERSEGUIDO POR TERCERMUNDISTA
La hoja del cura "subversivo"
"Encuentro" fue el boletín utilizado por el sacerdote Bosch para sus
tareas pastorales, pero también para divulgar su pensamiento
progresista y de denuncia. Durante la dictadura militar, fue
perseguido, censurado por el obispo Arana y tuvo que exiliarse.
NORBERTO G. ASQUINI
El cura Valentín Bosch llegó a la Argentina en 1963 para trabajar con
el obispo pampeano Jorge Mayer. Había nacido en 1931 cerca de
Barcelona, España, y con todo el fervor del compromiso social de la
Iglesia posconciliar se dispuso a realizar su misión en el sur de la
provincia. Hombre de un catolicismo progresista vinculado al
tercermundismo, tenía a su cargo las parroquias de varios pueblos:
Jacinto Arauz, La Colorada, Jacinto Arauz, General San Martín,
Bernasconi, Abramo y Hucal.
A partir de 1969 comenzó a publicar el boletín "Encuentro", una hoja
de dos carillas que se distribuía en esas localidades. Allí volcó la
tarea diaria sacerdotal y noticias de la liturgia para su feligresía,
pero los temas trascendieron la tarea pastoral y allí quedó plasmado
su pensamiento y compromiso social. Definiciones sobre una iglesia
volcada a los humildes y rebelde a los poderosos se mezclaban con
caricaturas de un incisivo humor social.
"En ese entonces no sabíamos lo que estábamos leyendo, cosa que nos
dimos cuenta con los años, de la importancia que tuvo esa hoja para
nuestra formación", confió una docente de la zona. Ese boletín era
leído por una generación que había crecido bajo la dictadura militar
de la Revolución Argentina (1966-1973) y estaba urgente de información
y política.
El cura Valentín apoyó algunos movimientos gremiales y políticos
locales como la huelga de Salinas Grandes y además practicaba el
ecumenismo con la religiones protestantes como los valdenses y
luteranos. Con la llegada de la democracia en 1973, tomó una posición
política que vinculó su compromiso con los sectores populares con el
movimiento nacional representado entonces en el peronismo y apoyó la
elección de José Regazzoli.
Pensamiento.
"Encuentro", de aparición semanal, llegó a los 330 números en sus ocho
años de existencia. El primero fue del 3 de agosto de 1969. Promovía
actividades como los agrupamientos de jóvenes y tareas comunitarias.
En sus páginas mezclaba novedades sobre la catequesis con las condenas
al FMI o comentarios de política nacional e internacional.
Sin llegar a encuadrase en el radical Movimiento de Sacerdotes por el
Tercer Mundo, con quienes tenía vinculaciones, Bosch condenaba el
capitalismo liberal y unía el concepto de salvación con el de
liberación. También era espacio para difusión del pensamiento juvenil
a través de colaboraciones y reflexiones sobre temas sociales.
Entre 1974 y 1975, "Encuentro" profundizó su condena contra la
violencia como opción política de las organizaciones armadas, pero sin
dejar de advertir la escala represiva del Estado.
Seguir predicando.
Luego del golpe de Estado del 24 de marzo del 1976, el cura Bosch
continuó con la publicación de la hoja en un clima adverso a la
opinión pública. Como muchos argentinos que observaron la llegada de
los militares como una manifestación de orden ante el caos económico,
político y social del caído gobierno de Isabel Perón, expuso su
esperanza en el cambio. Pero por ello no dejó de observar cuáles
debían ser las obligaciones de un buen gobernante y denunció algunos
de los males que habían llegado con la Junta Militar.
El 13 de junio al hablar de la semana santa hizo un alegato irónico
bajo el título "Prohibido resucitar" con un paralelo entre la
resurrección de Cristo y la renovación social. "Que los muertos nos
dejen tranquilos. Que los pobres se queden quietos. Que las masas
obreras no armen lío. Que los países subdesarrollados dejen de
organizarse en un Tercer Mundo (...) ¿Por qué la resurrección? ¿Para
qué renovarlo todo? ¿Por qué cambiar si estamos bien", se preguntaba
Bosch.
El 13 de junio publicó un mensaje de algunos obispos contra las
"detenciones indiscriminadas" y la "ignorancia del destino de los
detenidos" que estaban sucediendo en el país.
Y en el número 328 del 20 de junio afirmó: "nadie tiene derecho a
abatir, torturar, asesinar. Ninguna reivindicación ni ninguna ley
pueden concedernos licencia para matar... ni al enemigo! No es
solucionar el mal matar al enemigo: lo único que se consigue es atizar
el odio y represalias... y también el enemigo tiene derecho a la
vida!".
Además, dio cuenta en ese página de una charla que dio el jefe de
Policía, Luis Baraldini, sobre la prostitución y las enfermedades
venéreas a alumnos secundarios de Jacinto Arauz, General San Martín y
la zona. Allí afirmaba que habían pasado fotos de 15 chicas apresadas
con signos de enfermedades. Bosch se preguntaba: "¿Por qué
'quemarlas'?".
Arana censurador.
Para entonces, el cura comenzó a estar en la mira de los militares y
de la curia que dirigía el conservador obispo Adolfo Arana. Bosch
tenía patente de "díscolo" y el obispo lo había comprobado en 1975
cuando había tenido que reprenderlo por no querer bendecir los bancos
inaugurados en la zona porque entendía que eran sólo una empresa
capitalista y nada tenían que ver con la labor espiritual.
A la semana siguiente del alegato de "Encuentro" contra la represión y
la charla de Baraldini, Arana le envió una nota en la que le informaba
que "después de madura reflexión y examen de las hojas tituladas
Encuentro editadas por ti, hemos resuelto prohibir terminantemente su
publicación en lo sucesivo".
El sacerdote sacó entonces su última hoja. En vez de número, que debía
ser el 330, colocó "RIP. Número fuera de serie" junto al nombre del
boletín y encabezó la portada con la carta del obispo. Luego hizo una
serie de consideraciones a través de cartas de sacerdotes que
elípticamente hablaban contra la censura impuesta: "cuando hay que
decidirse entre lo humano y lo inhumano, todos están comprometidos en
política. Incluso el silencio tiene efectos políticos", decía una de
ellas.
El final.
El 14 de julio de 1976, militares y policías pampeanos tomaron por
asalto a Jacinto Arauz y detuvieron a profesores y vecinos vinculados
con el insituto José Ingenieros. Cinco arrestados fueron torturados y
encarcelados durante meses.
Ese fin de semana Bosch dio misa y no se quedó callado. El sábado 17
sacudió a los feligreses. "Hoy no cantamos porque no podemos estar
contentos habiendo hermanos nuestros presos", fue una de las frases
que se le escucharon en General San Martín y Jacinto Arauz. Las
palabras llegaron a oídos de los militares santarroseños en cuestión
de horas. ðLuego, Bosch promovió una junta de firmas para pedir por la
liberación de los vecinos.
Según dos testimonios recogidos para el libro "Crónicas del fuego",
por entonces Arana les había dicho a los curas progresistas: "Váyanse
porque no respondo por sus vidas". Uno fue el sacerdote Bosch. Las
muertes de algunos eclesiásticos también indicaban que los tiempos
parecían no respetar ni a las sotanas.
El 16 y el 22 de julio, la vivienda adyacente a la parroquia de
Jacinto Arauz que era utilizada en sus visitas por el cura catalán fue
allanada por personal militar. Para entonces, había sido amenazado de
muerte tres veces por medio de cartas que habían llegado hasta su
oficina en General San Martín y sus compañeros le pidieron que se
fuera por seguridad. Poco después, el cura Valentín se marchó al
exilio.
Hi ha qui es frega les mans i pregunta maliciosament als capellans:
"Oi que cada dia sou menys?" I té raó. Aquesta és la realitat. Però no
sé si s'adonen que la crisi no és només de l'església sinó de tota la
societat.
Si ens serveix l'exemple és el que va passar amb la Revolució Francesa
que l'església va entrar en crisi per una hostilitat molt forta
d'aquell estat que la volia suprimir. En aquell moment, com a reacció,
van emergir a França la major part de les ordres religioses que tan
han marcat els segles següents. Aquell també va ésser un moment de
crisi de societat. Tot va canviar en poc temps.
Ara ens passa a nosaltres.
Quins símptomes hi ha del gran canvi de la societat?
Doncs que els joves no són presents en casi cap de les reunions en les
que hi ha gent gran. Ni l'església, ni els teatres, ni les sardanes,
ni a les conferències, ni als balls dels grans.
Per altra banda mai no hi havia hagut tanta policia. Si vas al metro
ja no hi ha el venedor o la venedora sinó unes màquines i molt sovint
un parell de policies i un gos. Si vas per la carretera et creues amb
patrulles cada dos per tres.
El pla de presons que hi ha previst segur que quedarà obsolet d'ací a
poc perquè un cop acabades, ja en faltaran de noves. La delinqüència
augmenta i molt.
L'altra novetat és la presència de molts i molts immigrants de tota
mena que, un cop situats, fan grups apart i fomenten (és clar) les
seves festes i tradicions.
Que ningú no es fregui les mans.
Pels creients us pot ajudar saber que Jesús visqué en un país que
també perdia la identitat i molts es posaven nerviosos. Els romans
dominant el país i imposant, mica en mica, la seva moneda (Mc
12-13-17) i castigant amb mort cruel tot el que se'ls posés en contra;
els grecs, antics dominadors i llavors ja arraconats, reclamaven ajuda
per les seves viudes desemparades del tot (Ac 6,1), els turistes que
anaven a milers a veure aquell temple esplendorós s'enteforaven
encuriosits en tota moguda jueva (Ac 2,9-12), i la pobra gent tarada,
com els cecs, coixos, leprosos ... tirats a les vores dels camins i
evitats pels vianants a manca d'hospitals i manicomis (Mt 8,16-17).
Tots aquests estaven marcats per l'estigma del pecat. A més els
samaritans que rebien malament els que passaven pel territori camí de
Jerusalem (Lc 9,53). Com veieu una societat en plena crisi i amb
enorme pobresa. Tota una barreja.
En aquell món i en aquell país degradat sorgien veus que clamaven "On
anirem parar?". Va ésser el lloc on Jesús va començar a anunciar el
Regne de Déu (la terra de Déu) per a tothom. I es posava decididament
al costat dels fracassats i dels menyspreats.
La religió resultant va ésser un cristianisme, en els seus inicis,
sense temples i sense sacerdots en la que els petits grups es van anar
coordinant entre ells. Mirem com Pere acut a casa d'una tal Maria, on
hi havia una comunitat pregant i és rebut amb gran alegria (Ac
12,12-14) i Pau posa a casa de Felip que tenia quatre filles (Ac
21,8-10). Aquell temple magnífic va ésser destruït al cap de poc
temps i molts sacerdots (del judaisme) abraçaven la nova fe (Ac 6,7).
No estarem avui en uns nous inicis? Com Jesús podem anunciar que
aquesta terra "és de Déu", podem "beneir aquest temps que és el
nostre" i, sobre tot, "estimar els fracassats i els marginats".
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
S'equivoquen els qui pensen que es tracta de fonamentalisme. Per a l'Islam al darrere de les caricatures hi ha la cultura moderna d'Occident avui globalitzada. És considerada com una cultura sense fe, immoral, explotadora, bel·licosa, arrogant i violadora de tractats de l'ordre mundial. Es jutja universal i per això digna de ser imposada a tot el món: un pretès universalisme que es transforma en imperialisme, com es veu explícitament en la política exterior de Bush i en les declaracions de Berlusconi. Cal reconèixer que la major font d'inestabilitat i de possible conflicte en un món pluricivilitzacional és precisament Occident. La seva arrogància, incrustada també a les esglésies cristianes, pot fer-nos mal a tots.
Per a Occident, al darrere de les reaccions a les caricatures hi ha el radicalisme islàmic fundat en l'orgull de la seva cultura i en el sentiment de superioritat per mantenir viva la fe pública en Déu. Hi ha també el rancor pel fet d'estar els seus territoris militarment ocupats per causa del petroli i de ser considerats antimoderns, fonamentalistes i nínxols del terrorisme mundial.
Ens trobem aquí amb prejudicis mutus que, ressuscitats en un context globalitzat, poden generar una violència incontrolable.
Però la vertadera poma de la discòrdia resideix en la fe i al lloc que ha d'ocupar en la vida personal i social. Les societats modernes occidentals són filles de la raó il·lustrada. Només es legitima aquella realitat que passa pel sedàs de la raó crítica, i per aquest garbell no hi ha passat la fe tradicional. La fe no és un factor determinant en la societat. Ha estat relegada al món privat. Mirant-lo des de fora, l'Occident socialment no té fe. Es viu "etsi Deus non daretur" («com si Déu no existís»), segons la famosa formulació del teòleg-màrtir del nazisme D. Bonhoeffer que va preveure aquest enfosquiment social de la fe.
Aquest punt de vista és inacceptable per a l'Islam. Per a ell és impensable una societat sense una dimensió institucional de fe. És no veure sentit a l'univers sostingut pel Creador del cel i de la terra, és desconèixer els éssers humans com a germans i germanes. Això no condueix necessàriament a un estat teocràtic, com podem comprovar avui a Indonèsia, el major país musulmà del món: l'Estat reconeix explícitament en la seva organització la fe en Déu, sense identificar aquest Déu amb el de l'Islam, ni amb el del cristianisme o el d'altres religions; és un Estat no confessional, amb forta identitat nacional i fe ecumènica.
L'herència irrenunciable de Mahoma és aquesta proclamació pública de Déu i de la germanor de tots els éssers humans, valors tinguts a Occident per premoderns. Fer caricatures del Profeta és fer irrisió d'aquesta fe que orienta la vida de milions de persones. D'aquí la reacció comprensible dels musulmans del món sencer. La fe és central en l'Islam però és irrellevant a Occident. Les caricatures busquen ridiculitzar aquesta diferència. L'irrespecte d'allò sagrat és una mostra de la irrefrenable decadència espiritual d'Occident.
2006-02-17
Leonardo Boff
El Sant Pare Benet XVI, considerant la gran veneració que el poble fidel té envers la Imatge de la Mare de Déu de Montserrat, i amb motiu del 125è aniversari de la seva coronació canònica, de la seva solemne proclamació com a Patrona de Catalunya i de la concessió del títol de Basílica al Santuari que l'acull, ha atorgat, per decret de la Penitenciaria Apostòlica del dia 16 de gener de 2006, que enguany, des del 3 de febrer fins al 31 de desembre, se celebri a Montserrat un any jubilar – de perdó, de gràcia i de joia–, amb vista a afavorir que els fidels que hi veneren la Verge Mare de Déu es renovin espiritualment i conformin més intensament les pròpies vides al camí de l'Evangeli. Les efemèrides que es commemoren són les següents:
§ 10 de març de 1881 concessió del títol de Basílica
§ 29 de juliol de 1881 patronatge de la Mare de Déu
§ 11 de setembre de 1881 coronació canònica
El lema d'aquest any jubilar és el següent: Maria, signe de consol i d'esperança
Dins d'aquest any jubilar, el proper dissabte 25 de març, la Parròquia de Santa Maria de Valldaura de Manresa pujarà per tercer any consecutiu a la Muntanya Santa i consolidarà aquest pelegrinatge entre els fidels del nostre barri i de tots aquells que ens sentim membres vius de la comunitat cristiana.
A més, i coincidint amb el dia de l'Anunciació, també participarem del goig de la celebració dels 150 anys de la fundació de la Congregació de les Dominiques de l'Anunciata, amb qui la nostra parròquia està tan estretament vinculada a través de la comunitat de Manresa i del col·legi Santa Rosa de Lima. Per aquest motiu farem també una pregària al Beat Francesc Coll agraint a les germanes aquests 150 anys donant vida i pels fruits de la seva obra estesa arreu del món.
Als peus de la imatge bruna, demanarem que Maria, signe de consol i d'esperança, ompli de vida totes les activitats parroquials i doni la força i el coratge necessaris per a tots els qui hi treballen.
La Parròquia organitzarà un servei d'autocars i dinar per tal que tothom hi pugui participar. Trobareu més informació en els programes del III pelegrinatge a Montserrat que rebreu al llarg dels propers dies.
Si tens un equatorià i el vols esclavitzar no costa res. Paga'l bé i riu-te dels costums i dels menjars i de les coses del seu poble. Quan algú ha emigrat l'única cosa que li resta són les identitats.
Per això molt acertadament algunes ONGs fan trobades en les que els diferents immigrants presenten els seus plats. És un bon pas només que l'home no viu només de pa.
No és estrany que en les darreres discussions polítiques hi hagués tants detractors i tants favorables a les identitats (l'Estatut). Qui aconsegueix tapar-les, encara que sigui a base de diners i honors, tindrà la paella pel mànec perquè el poble que les perd, tampoc no tindrà força per impedir que els altres el trepitgin.
Ara, però, ens arriba una altra oportunitat per veure com creiem en les identitats. És que tots els immigrants que van venint tenen més fills que els nostres i, per tant, en poc temps (menys del que ens pensem) seran molts més que nosaltres.
Ells porten les seves senyes i les manifesten en trobades entre ells, en partidets de futbol, en festes i probablement en pregàries secretes (que no les veiem, de moment, en públic).
Els primers que les expressaran públicament seran els islàmics. Ara ja tenen tots la seva antena parabòlica per no perdre contacte amb els seus orígens i aviat (molt aviat) sentirem els seus crits (invitant a la pregària) als minarets de les noves mesquites, també a la nit. Més endavant vindran les processons i les veneracions dels sants equatorians i peruans. El nostre poble, despullat d'expressions religioses, ho mirarà astorat i indefens.
Fins ara hem sapigut conviure amb molta gent diferent i els hem assimilat perdent, però, un llençol cada vegada.
Jo em pregunto què passarà el dia que ens adonem que quedem relegats a minories. El català en minoria religiosa i ètnica, sense la força de la nostra identitat que els joves, a la pràctica, únicament troben en la defensa d'algun gran club de futbol i la dilueixen en les sortides nocturnes dels divendres i dissabtes, què farà?
Aquests joves, que aviat seran grans, com reaccionaran quan es trobin minoritaris?
La discussió sobre la paraula nació ja anava per ací, però si no va acompanyada d'un coneixement de tota mena d'arrels del nostre país i si no va emparada de la llengua parlada al carrer, tampoc no servirà per gaire.
Al revés del que semblaria, un poble amb una forta identitat, pot acollir gent diferent i assumir el que els altres aporten de positiu.
Un temor: Haureu observat que han començat a aparèixer en els nostres diaris uns articles burletes mofant-se de "l'exèrcit que ens vol envair entrant per la Diagonal". Molt de compte ja que són un símptoma clar que ja ens conformem a ser un poble humiliat i vençut. Si aquestes coses ens fan gràcia és que ja ens avenim a ser "no-res". Com els nens castigats al col·legi.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
