Mn. Valentí Bosch Tatjé morí el dia 29 d' octubre de 2011
Avui faig memòria de Mn. Valentí Bosch, company i amic des del temps que érem vicaris de Torelló, amb qui he compartit tantes alegries i treballs pastorals, tant aquí com en terres d’Argentina i de Veneçuela. Començo fent quatre dades biogràfiques i tot seguit posaré en relleu els temps de la missió a l’Argentina.
Ha mort el 29 d’ octubre d’aquest any passat aquí, a Manresa. Com si en Valentí hagués volgut compartir els 57 anys de sacerdoci, va dedicar 25 anys al servei del Bisbat i 32 al servei de la missió diocesana a Amèrica.
Breus pinzellades de la seva vida
Neix a Manresa el 23 de desembre de 1930. Estudia batxillerat al Lluís de Peguera. Els indicis de la seva vocació es poden trobar en el seu treball de catequista a Viladordis amb la facilitat que tenia per despertar al seu entorn una simpatia i una complicitat per les quals encara hi ha qui el recorda. Aquest treball de catequista era poc pel desig de servei que prometia la seva capacitat de comunicació. I és així com va entrar al Seminari Major de Vic, on va ingressar al tercer curs de filosofia.
Molt aviat la seva jovialitat i espontaneïtat s’escamparia pels corredors del Seminari. Ordenat sacerdot l’11 de juliol de 1954. La seva primera missa la va celebrar a l’església de les Germanetes del Pobres de Manresa. Exercí uns anys de vicari, mestre i director del Col·legi de Rocaprevera, de Torelló fins que, a causa de l’entusiasme per la missió d’Amèrica que li van despertar Mn. Molins i Mn. Rossell, juntament amb d’altres sacerdots, va prendre la decisió d’anar a l’Argentina.
Era l’època que el món diocesà era petit; la jove clerecia estava oberta i esperançada pels nous aires del Concili Vaticà II i volia obrir portes i nous camins. La crida insistent de Joan XXXIII a la missió i el camp de treball que oferia l’Argentina, era un terreny verge, no marcat per una sola tradició cristiana, però sí per un pluralisme confessional amb desig d’aplec dels emigrants provinents de Rússia, Alemanya, Itàlia i Espanya.
Aquests eren els “indis que anàvem a evangelitzar”. Era a la Pampa Argentina. No a la Pampa verda i rica sinó a la pobre i secanera. La Pampa del vent i la sorra. La Pampa de les nits estrellades i de la llum que planava des de sol ixent a les postes de colors místics. La Pampa de la calidesa que dóna la família per no perdre’s en la solitud de la immensitat despoblada. La Pampa ens donaria la possibilitat d’un ecumenisme més enllà de tota teologia, luterans, valdesos i una estructurada societat jueva. Aquesta era la geografia del lloc d’aterratge en les seves vessants física i missionera.
Aquest, doncs, fou l’escenari de l’acció pastoral de Mn. Valentí Bosch, però la pau va ser trossejada. Uns sacerdots que estaven al costat dels febles i en la defensa dels seus drets no podien ser ben vistos pels poders militars del moment.
Els militars intentaven fer callar tota veu lliure. El full “Encuentro”, publicat pel company Valentí, encara és recordat i col·leccionat per famílies i pel govern de l’actual administració de la Pampa, segons diu el periodista en el diari l’Arena, Norberto Asquini, com a testimoni de la dura repressió militar d’un moment històric. El full va ser l’expressió d’una missió valenta en defensa dels més febles.
Si bé “Encuentro”es publicà des del 3 d’agost de 1969, en vuit anys va arribar als 330 números. En ells en Valentí, a més de les activitats juvenils de les parròquies i les catequesis, també intercalava condemnes referents a l’FMI o al capitalisme i comentaris breus de temes socials i polítics fins al punt que el bisbe Arana de la Pampa li va prohibir continuar la publicació. L’últim número no el va numerar sinó que el substituí per un RIP.
El 14 de juliol militars i policies pampeans van prendre per assalt Jacinto Arauz, població on residia en Valentí; varen detenir professors i veïns de l’institut local, i els varen torturar i empresonar durant mesos.
Valentí no podia callar davant de tantes violències i el bisbe Arana digué “Váyanse porqué no respondo por sus vidas.” Així, desprès que l’habitatge de Jacinto Arauz fos saquejada per personal militar i en Valentí amenaçat de mort tres vegades, va decidir exiliar-se.
Últimament a la casa sacerdotal de Manresa, encara amb ell, varem respondre una enquesta del periodista N. Asquini per perfilar dades abans d’editar-ne una obra històrica, testimoni fins l’any 1977, en què fa constar que hi havia, a més, una altra església propera al poble que lluitava al costat del pobres.
Ara que no és hora d’amnisties sinó de judicis, he sentit com el bisbe de Bahía Blanca confirmava la mort de Nestor Grill, un jove de 23 anys amb qui personalment tenia amistat, que treballant per Càritas havia estat pres, esquarterat i llençat al mar. Aquesta imatge ho diu tot d’aquells anys.
A en Valentí, l’any 1977 en retornar al Bisbat se li assigna la parròquia de Riells del Fai, massa petita per a qui feia milers de quilòmetres per la Pampa. I es decideix a retornar a la missió. Colòmbia ens crida per la veu del Dr. Cortès i Veneçuela per Mn. Àngel Riba. Per fi, amb poc temps en Valentí es traslladarà a Veneçuela i aquí comença la segona etapa missional. La població de Bobare del Bisbat de Barquisimeto i 20 “caserios” més, en una zona seca i desèrtica, on va despertar petites comunitats que l’esperaven com caigut del cel. Tot i que no tenia res per donar-los, sinó la seva alegria, el seu optimisme i la seva fe.
Són 20 anys més integrat amb la seva gent. Quantes anècdotes farien recordar aquell Valentí dels anys de Torrelló que obria camins sense tenir mai por del que diran, mentre servís per fer el bé, tarannà que li durà tota la vida.
Cansat i esgotat retorna l’any 1997 i recupera energies per l’acolliment i l’estima que rep de la gent de la Pobla de Claramunt, Castellfollit del Boix, Maians i la Gravalosa.
La seva devoció Mariana a la Mare de Déu de Rocaprevera fou el seu ajut i no la deixà mai. Valentí,vés a compartir el “truc” d’aquelles trobades de vigatans que érem capaços de fer 10 mil quilometres per compartir un dia d’amistat i de pregària. La majoria ja són a la casa del Pare. El vostre testimoni de la missió d’Amèrica segur que no ha estat en va. A.C.S.
Mn. Josep Torras Bacardit prev.