L'ENSENYAMENT DE LA RELIGIÓ: UNA BADADA HISTÒRICA

 

L'ensenyament de la religió en aquest moment ha quedat de la pitjor manera.

Els mestres per una banda, no la poden suprimir perquè està emparada per un concordat i l'església per l'altra, només hi té entrada com una "maria" amb limitació acadèmica.

Tal com s'ha establert en aquest moment tenim garantit l'anticlericalisme per molts anys perquè els ensenyants hauran de fer quadrar un pla d'estudis amb una assignatura que no és tal (ja que no és avaluable) i en podran continuar dient pestes. I els professors de religió que l'ensenyen, per bé que ho facin, tindran només una part de l'alumnat i rebran molt sovint el menyspreu dels altres alumnes i de bona part del professorat.   Tampoc no els valdrà fer-se els màrtirs perquè el problema no és seu sinó de la manca d'intel·ligència dels qui han pres les decisions. 

On hi ha el problema?

Pels anys setanta ja hi havia una proposta (amb llibres a punt i tot) que l'havien feta la majoria dels religiosos que es dediquen a l'ensenyament (aquests hi entenen) i unes quantes delegacions diocesanes, entre les que hi havia la de Vic i la de Barcelona. Consistia en programar una classe que informés acadèmicament sobre el fet religiós de tota mena. Havia d'ésser respectuosa amb totes les creences de manera que s'impartís a tots els alumnes. D'aquella manera els cristians coneixerien què cosa és   l'Islam o el Budisme i els àrabs avui tan presents estarien informats del Cristianisme i del Judaisme. El catecisme, en canvi, (que és per integrar-se en una o altre religió) s'hauria de fer, com ja es fa, en els centres de cada religió que són els locals parroquials, les mesquites, sinagogues o temples.

En aquell moment, com he dit, ja hi havia els textos a punt però els responsables (els bisbes d'aquell moment) van fer una badada històrica, al meu entendre i en el de molts altres, i no ho van acceptar.

Aquella espifiada encara perdura i es veurà l'error d'aquell moment quan en les escoles en les que els cristians siguin minoritaris (que aviat passarà), serà impossible cercar un professor per cada una de les religions i trobar qui controli els continguts. Llavors lamentarem no haver fet bé les coses quan es veien venir.

S'ha perdut, per molt temps, l'oportunitat que els musulmans coneguin els trets bàsics del cristianisme i els cristians els de l'Islam o el budisme. S'ha escapat la possibilitat, que en aquell moment era possible, que tot això entrés en el curs acadèmic normal (pla curricular) amb els mateixos mestres que té cada escola.

Ja he dit que hi ha mestres de religió que ho preparen bé i fan aquesta feina que proposo, a desgrat del que diguin, però la informació global de totes les religions no arriba sinó al grup, sovint minoritari, que s'apunta a la religió.

Els partits polítics no estan disposats a que algú, a l'interior de l'escola pública, els controli els continguts, però no els hagués costat res participar en llur elaboració. Amb la proposta dels anys setanta, els mateixos mestres haguessin sigut els protagonistes de la informació religiosa i, amb poc temps haguessin tingut material (llibres, recursos...) per fer-la bé, a fi que tots els alumnes adquirissin unes nocions de les religions i no hauríem de lamentar la ignorància creixent d'aquest moment nostre.

Voleu una mirada evangèlica? Doncs contemplem Jesús ensenyant al carrers, les sinagogues i les places (Jn 18,20) o ensenyant a taula amb pecadors i publicans (Lc 15,1-2). Mai no va haver de menester l'empara de cap autoritat per parlar lliurement. I quan li recriminaren que no tenia títol per ensenyar (Jn 7,15) els contesta que la seva doctrina no és altra que la del Pare que l'ha enviat (Jn 7,17-18).

                        Josep ESCÓS i SARSANEDAS

IMPRESIONS I RECORDS DEL VIATGE A L' ARGENTINA

AQUI TROBAREU UNS POWER-POINTS PER RECORDAR
AQUI ENCONTRAREIS ALGUNOS POWER-POINTS PARA RECORDAR EL VIAJE A ARGENTINA

Les comunitats cristianes del sud de la Pampa reunides a la població de Jacinto Arauz han estat la trobada més impressionant i que cal guardar en el record de tot el nostre viatge a l'Argentina.

Feia 34 anys que Mn. Josep havia deixat aquella parròquia però el record era tan viu que els sentiments estaven a flor de pell i la tendresa en l'alegria del plor. Tot un poble es bolcà per donar-nos un acolliment indescriptible.

Una missa emplenava l'església de gom a gom, antics escolans, boy scouts, cor parroquial i batejos.

El dia 16 d'octubre hi hagué la visita a l'església del germans evangèlics valdesos, visita al monument a René Favaloro (inventor del by pass) i que sortí d'aquest poble, i la gran festa amb"asado", folclore argentí a càrrec de conjunts de nivell nacional, que fou el marc de convivència i amistat amb una gran integració del grup amb els més de 500 comensals .

La riquesa humana de la gent pampeana encantà la nostra gent fins a deixar-nos sense capacitat de reacció quan, després d'un viatge de 800 quilòmetres amb autocar, 45 persones ving ueren a acomiadar-se de nosaltres al Santuari de la Verge de Luján.

Crec que s'han iniciat amistats a conservar per correu electrònic i amb la disponibilitat d'acollir-los quan les possibilitats econòmiques dels argentins ho permetin.

La nostra missió del bisbat de Vic a la Pampa fou breu, però no va ésser en va.
Gràcies a Déu.

PROGRAMA DE NADAL

 

CENS PARROQUIAL

Avui diumenge 18 de desembre és el termini per presentar la fitxa d 'inscripció a la C.C.C. , o sia a la Comunitat cristiana conscient . De totes maneres sempre que qualsevol fidel vulgui participar en l'aposta de fer una comunitat més familiar i propera sense més compromís que fomentar unes relacions interpersonals, donar suport amb la pregària i servei segons les possibilitats que l'edat i el temps ho permetin, sempre la Comunitat els rebrà joiosament.

 

CELEBRACIO ANTICIPADA DEL NADAL.

Aquest diumenge dia 18, missa familiar i catequesi, anticipada del Nadal

Tot seguit, escenificació infantil de la història de l'estrella i el Pessebre, organitzats per les catequistes.

També termini d'inscripció del c oncurs de pessebres per exposar al web parroquial. Lliurar la fotografia en mà o enviar per correu electrònic: valldaura@parroquiavirtualbages.org o bé valldaura@ya.com.

El web parroquial és http://www.parroquiavirtualbages.org

Aquest dia també és la data límit de presentació de dibuixos de la història de l'estrella per al Concurs.

 

CELEBRACIÓ PENITENCIAL D´ADVENT

Dijous dia 22 a 2/4 de 8 del vespre, en lloc de la Missa.

 

MISSA DEL GALL

Dissabte dia 24 a les 11 de la nit. A 2/4 d'11, Presentació d'un Audiovisual per situarnos en l'esperit de la Festa. Dia 25 – Nadal: Missa a les 12 hores. Per Sant Esteve: Missa a les 12 h.

 

PER NADAL, COL·LECTA PER CÀRITAS

MANIFESTACIONS CONTRA LA POBRESA

No totes les manifestacions són iguals. No és el mateix uns treballadors que reclamen uns drets que consideren seus, que una concentració per pressionar polítics a punt de reunir-se a fi que toquin un tema determinat. Hi ha vegades que t'hi jugues la pell perquè pots perdre el treball i altres vegades no t'hi jugues res.
La manifestació contra la pobresa que s'ha fet aquests dies té un to singular. Mal dit ho entendreu: Tots els assistents mengen bé i no els falta res. Això no té res de mal però quan escoltes l'adhesió de la persona més rica del món a aquesta mena de manifestacions se't acut que pot ser una reunió de llops no és la més adequada per parlar de les ovelles. Això val tant pels manifestants com pels polítics de les grans potències ara reunits per parlar de la pobresa.
Direu que no n'espero gran cosa ni d'uns ni d'altres? Home si perquè els manifestants, quan són molts, s'autoconvencen que tenen molta raó i més quan el filmen. Algun profit en traurà aquell inquiet que llegeixi els papers i escolti els discursos. S'adonarà de les injustícies del món que ja és alguna cosa. Però sempre quedarà lluny del problema. Però com que no comprometen nigú dels assistents aquestes manifestacions són màquines de fer soroll perquè la premsa se'n faci ressò.
Les desproporcions entre rics i pobres són enormes i, fins ara, cada vegada que s'han trobat els grans polítics per parlar-ne, no han fet altra cosa que petites ajudes i la pobresa ha anat en augment. L'ajuda per al tsunami de tot el nostre país era tan miserable que no arribava al sou que cobra algun de sol dels jugadors del futbol.
Si del que es tracte és d'ajudar els pobres, els rics sempre seran els millors, perquè poden presentar unes ofrenes més abultades.
Per això avui m'interessa donar criteris evangèlics referents a la pobresa per saber, al menys, quins són els elements cristians de tot això.
Jesús parla molt sovint de la riquesa i contra les riqueses i, en canvi, mai no parla de la "pobresa". No existeix aquest terme a l'Evangeli. El trobem en Sant Pau que diu de Jesús que es feu pobre: Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa (2Co 8,9).
Jesús va néixer com un pobre, va viure com un pobre i, sobre tot, va morir com un pobre. Si hagués tingut diners a oferir o influències, s'hauria escapat de l'afrentosa mort de la crucifixió. Va ésser conseqüent i va complir ell mateix allò que recomanava al jove que li demanava per la vida eterna: "Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel. Després vine i segueix-me" (Mt 9,21). La perfecció no consisteix en fer les coses bé sinó en encaminar-les be (per-facere). És el camí que Ell segueix. Per això veiem que els seus enemics l'acusen d'envoltar-se de gentussa que ignora la llei i mereix la condemna (Jn 7,49). Vol dir que els pobres l'envoltaven i el comprometien. Es va fer pobre.
Quants manifestants contra la pobresa pairien aquestes paraules i exemple de Jesús? No sembla més aviat que dirien que "aquest llenguatge és molt dur", com li van dir els jueus a Jesús? (Jn 6,60). Jo personalment no em poso pas d'exemple d'aquesta perfecció però em sembla que tinc el deure de presentar quin camí em sembla que és millor que els altres: "Fer-se pobre per estar amb ells". Si algú tria aquest camí li passaran les ganes de fer soroll per uns carrers i places on només hi ha llops sense ovelles.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS MILITARS I ELS POLÍTICS

La feina dels polítics és parlar i arribar a acords fins i tot amb els que estan a l'oposició.Si ningú no aconsegueix que les coses surtin amb la paraula cal recórrer als militars i llavors deixen la política en mans del més fort. Claudiquen del diàleg igual que un mestre que, quan no domina els nens amb la paraula, treu el bastó.
Això val pels conflictes petits i pels grans.
Quan vaig veure centenars de mils de persones pels carrers de Madrid carrer demanant que no es dialogui amb ETA vaig quedar esborronat perquè, per més familiars que siguin de les víctimes, renunciar a parlar és renunciar a la democràcia. Cal dir que els convocants no van invitar "l'associació de víctimes" que funciona a Catalunya perquè és notori que no pensen igual que els del la capital del Regne. Abdicar de parlar és demanar que la vida ens l'administrin els dictadors que només dicten i no escolten.
Però és que hi ha res a parlar amb ells? I tant que si! La primera cosa és saber que ja tens interlocutor i per tant la conversa ja pot tenir forma i la segona i urgent és exigir que parin de fer atemptats i al menys saps amb qui dir-ho. Dir-los això a canvi de continuar parlant, sense concessions, és una tasca dels polítics i no dels militars que només els perseguiran. Si jo dono classes amb un institut i uns alumnes em fan l'hora impossible i un dia volen parlar els he de dir que si de seguida, perquè ja tinc interlocutor.
Fixeu-vos com la gent de Berga, al primer moment del conflicte, van començar demanant que marxessin els mossos i han acabat parlant amb ells. Això passa perquè, a cop calent, és clar que la gent estan ofesa però aviat ha d'haver-hi el senderi i la fe. Dic la fe perquè, amb ella, consideres qualsevol altre com a fill de Déu amb la mateixa dignitat que tu. Per la fe saps que has d'escoltar els altres.El tercer pas és veure el que ha de fer cadascú, car els violents tenen la feina àrdua de convèncer els "seus". Un quart pas és reconèixer la part de culpa que tots tenim en qualsevol tensió que es produeix en la societat. I és que la culpa de que hagi sortit una organització armada secreta en un país la tenim una mica tots ens agradi o no ens agradi sentir-ho.
Si fullegeu l'evangeli veureu Jesús parlant amb tota mena de gent. Amb Mateu, un col·laboracionista dels romans, amb Natanael, un jueu de cap a peus, amb Pere, un rebotat que no anava a la sinagoga, amb Jaume i Joan, uns exaltats probablement nacionalistes, amb Simó el zelota, que ja ho diu el seu nom, amb els pecadors amb els que fins i tot s'asseia a taula per menjar, amb una pecadora que inoportunament li besa els peus en un lloc inadequat, amb un mestre de la llei al que li diu que "no està lluny del Regne de Déu", amb Pilat... Només nega la paraula a Herodes, el rei titella jueu que li reclamava un miracle amb l'objectiu de divertir els hostes que l'envoltaven.
Per altra banda des de la fe hem de considerar el perdó: La justícia salvadora de Déu ha de consistir en perdonar tot el que s'ha fet en el passat (Rm 3,25) sense que això signifiqui treure'ls de la presó. La presó és per la culpa, el perdó, en canvi, és del pecat. Perdonar és donar l'oportunitat de retornar la dignitat a tothom, fins i tot als que ens han fet mal. Això ho creiem fermament els cristians!Un cop hagin parlat el govern i els terroristes i s'hagi aturat la violència tots els presos sortiran? És clar que no. Però, després d'uns anys sense violència, sense atemptats i morts, tothom estarà d'acord en anar alliberant primer que no tenen sang a sobre perquè, si ja no hi ha l'organització, què hi fan els engarjolats?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA PUBLICITAT DELS FETS DE SANG

Quan jo era petit hi corria la revista "El Caso" que era, em sembla, l'única que proclamava i magnificava crims i desgràcies i encara esta editada amb paper força dolent. Avui això s'ha multiplicat per no sé quant i hi ha desenes de revistes que fan el mateix perquè, tan els diaris de gran difusió com els butlletins radiofònics i televisius ens omplen d'imatges i escrits d'aquesta mena. Crims i sang a dojo. I, quan succeeix un cas, els fotògrafs i periodistes cauen com moscardons a la recerca àvida d'una foto espectacular o de la declaració d'algun incaut atrapat pel micro ran de boca. Això els navarclins ho sabem prou perquè ho hem patit fa ben poc.
Jo no sé perquè serviran els centenars de fotos si, a la fi, en publiquen només una o dues i encara uns copien la dels altres. Però no és de les fotos que vull parlar.
Em faig una pregunta que és més aviat un interrogant.
No serà un gran error publicar tanta violència domèstica?
Per què ha d'ésser un error? Perquè aquest virus s'encomana als pobres.
Tinc ben present aquell home que anava a mal dades amb la seva dona que, quan va sentir la notícia d'un que havia assassinat la pròpia esposa, va fer: "Així! Jo també ho faré i encara que vagi a la presó s'arreglarà tot d'una vegada". No faig ciència ficció perquè en sóc testimoni.
Perquè la violència, com he dit, s'encomana i també els suïcidis. Se'n contagien els que estan més inconsistents ni que sigui un dia determinat per una situació difícil.
Els que en són propicis i passen un moment de feblesa s'animen quan veuen altres que ho fan, de la mateixa manera que els propensos al joc s'apunten a jugar quan l'ambient que els envolta també ho fa i els que tenen dificultats amb la parella trenquen més fàcilment quan els companys de colla ja han fet el mateix. Es munten "colles de violents".
En l'Evangeli Jesús en diu "l'escàndol" d'aquest atractiu que fa caure el feble a la trampa d'imitar el que la societat li presenta. Poques vegades trobem unes paraules tant dures a l'evangeli que quan parla dels qui escandalitzen. En un llenguatge ple d'imatges diu que abans d'escandalitzar et treguis l'ull, que és la font de les aspiracions; que abans d'escandalitzar et tallis el braç que és el símbol del poder; i que, abans d'escandalitzar, el tallis el peu que és l'origen dels privilegis perquè el peu et col·loca en llocs privilegiats (Mt 18,6-9). Jesús amb les imatges de l'ull, la mà i el peu va a l'arrel de l'escàndol.
Doncs ara passem aquí: La gran premsa no renuncia al seu braç poderós, ni al seu ull urc que li dóna el prestigi al que aspira, ni al seu peu que li permet posar-se privilegiadament per davant de tot; i ens està servint milers de reportatges i imatges que fàcilment faran caure els febles.
Un govern laic com ha d'ésser, no ha de fer moralines, d'acord, però ha d'acceptar aquest descontrol dels medis o s'estima més d'omplir els carrers de policies quan els disbarats ja estan en dansa? Llavors la gent, com a Berga, demana el cap dels que han estat arrossegats per l'escàndol i han caigut en la violència que els havia estat servida per tota mena de conductes. Reben els pobres. Culpables però pobres. I els grans inductors no seran també culpables?
Penso que si hem d'ésser denunciadors d'alguna cosa que sigui d'aquelles que l'evangeli parla amb més duresa. I aquesta (l'escàndol dels poderosos) n'és una.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA IMPORTÀNCIA DELS NOMS

Quan l'estatut del País Valencià va deixar escrit que la seva llengua es diu valencià (i no català) es va engegar una dinàmica de confrontació que encara dura i no s'ha pas acabat perquè amb qualsevol canvi de govern estatal el conflicte tornarà a aflorar. No van fer cas del dictamen dels lingüistes i van imposar un "nom que no era" per majoria de vots. El problema va estar mal plantejat i tornarà a sortir.
Una qüestió semblant passarà amb l'anomenat "matrimoni homosexual" que, igual que l'exemple anterior, és una qüestió mal plantejada diguin el que diguin els guanyadors de l'actual escomesa, ja que tornarà a aflorar en el moment que hi hagi canvis de majories.
On hi ha el problema? En el nom.
Per què no se'n pot dir matrimoni? Per què negar-los el dret als homosexuals?
Són dues preguntes que exigeixen dues respostes.
"Matrimoni" ve de mare (matri munus = la feina pròpia de la mare, que no és rentar plats sinó el que li és propi és tenir fills) i ara els legisladors, sense consultar els científics lingüistes, han impost un "nom que no correspon" a un dret que és legítim.
Anem per parts. El dret legítim no és que els que dormen junts i es petonegen davant les càmeres facin la feina de la mare. Veieu com no lliga?
El dret legítim és fonamentalment econòmic i consisteix en que els que conviuen, suporten càrregues de conservació de la casa i comparteixen feines domèstiques se'ls reconeguin uns beneficis semblants als del matrimoni que són, entre altres, els beneficis de reducció de treball en cas de malaltia de l'altre, el poder-se acollir a un declaració de renda conjunta, a l'herència en cas de morts intestades i també a les obligacions de no deixar el més desvalgut a l'estacada. Però això no és cap matrimoni encara que se l'hagi anomenat així. Ningú els preguntarà si es fan petons pel carrer o dormen al mateix llit. La llei els reconeix els drets en bona hora però el legislador no es ficarà dins al llit per veure com dormen. Fins i tot dos capellans podrien acollir-se a aquesta llei i ningú no li passarà pel cap demanar-los si són matrimoni.
Només cal distingir el dret del "nom" amb que és denominat.
Però la llei encara s'ha anat més enllà quan ha regulat l'adopció de fills. Aquestes són figues d'un altre paner i no perquè no sigui possible, sinó perquè els Senyors Diputats s'han arriscat a fer una llei en un camp que no està experimentat. Han dit que tenien estudis fets que avalen que els nens poden pujar bé però, segons Gonzàlez Faus (La difícil laïcitat. Quaderns C i J, Nº 131), aquests estudis s'han fet amb nens de tres anys. I quan en tinguin onze o tretze què passarà? Oi que no es veu tan clar?
Si no és clar, a què venen aquestes unanimitats de certs partits, tant dels que van a favor com dels que hi van en contra. A què ve la pressa per incloure aquest apartat a la llei? Un acord tan conformat per les majories que ara manen, no serà més aviat una manca de pensament i un excés de poder?
Hem invertit els termes i els partits (que haurien de mirar humilment una part del tot) fan d'esglésies que imposen un criteri absolut, ni que sigui d'esquerres i pobre del diputat que no ho veu d'aquesta manera i les esglésies, que havien estat totalitàries, ara fan de partits perquè haureu comprovat que els cristians s'han posicionat de diferent manera encara que des del Vaticà hagin donat unes normes i és que la llibertat de consciència i de pensament és sagrada. I vosaltres mateixos, lectors, pensareu el que us sembli millor, certament, però feu-ho amb criteri (que és el que he intentat donar).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

MULTITUDS ENTORN EL PAPA

Costa molt fer una lectura serena del fenòmen perquè, per una banda no són expressions d'allò que en diríem fe per part de molts dels que hi han anat i per altra banda no han estat manipulades pels medis que més aviat han fet al revés: Els medis televisius i radiofònics van darrera la gent i magnifiquen allò que ja és magnificat i silencien allò que és petit.
Què hi feien aquests milions de persones aguantant dotze o més hores de cua per arribar a veure el cos del Sant Pare? Com és que alguns programes televisius van quedar reduïts a la quota del 1% perquè la gent sintonitzava amb el que passava a Roma?
Intentaré dir-hi la meva.
De tant en tant es produeixen fenòmens inesperats en els que les multituds reaccionen contra tot el que els manipuladors voldrien. De tant en tant surt de l'interior de tot el poble una mena d'ànima col·lectiva que mou la gent per camins diversos dels previstos. En podríem dir estructures dissipatives de la llibertat popular.
Anem al Papa. Tant com se l'ha criticat, sobre tot al nostre país i en canvi hom es pregunta d'on ha sortit la força que, ja quan va venir, va arrossegar milers i milers de persones i ara senten la mort d'aquest home com a pròpia?
L'autoritat. No dic el poder sinó l'autoritat. De poder no en tenia gens. Quatre soldats disfressats de pallassos sense una pistola i la majoria de la gent que fa cas omís de recomanacions referents a la vida (eutanàsia) o als mètodes de contracepció. Com es manté l'autoritat si ningú ni fa cas? Fins i tot quan ha nomenat bisbes ha tingut una sorollosa contestació.
Cal distingir bé perquè l'autoritat no és el poder. Ha mantingut l'autoritat perquè ha parlat sense pressions de cap mena i ha dit el que li semblava (de vegades mal informat com en el cas de Catalunya). Quan Sarajevo, ciutat musulmana, era assetjada per tropes cristianes va clamar a favor dels indefensos. Els pobles musulmans li reconeixen el reclam dels drets dels palestins i quan la guerra d'Iran i després la d'Iraq no va cedir ni un pam reclamant el "no a la guerra".
El president de la potència més gran del món ha tingut al davant un home que li ha plantat cara en tot el que es refereix a l'armament per més que aquest va maniobrar revelant problemes de pederàstria de no sé quants anys enrere. El Papa no va cedir ni així.
La majoria dels nostres governants tenen poder (armaments, contactes diplomàtics, equilibris de paraules) però no tenen autoritat perquè afluixen i cedeixen davant les pressions de potències poderoses o de l'opinió pública (les enquestes).
La desaparició d'aquest home ha disparat aquesta mena d'esperit col·lectiu que de tant en tant es destapa i descol·loca governants i periodistes. Després uns i altres li van al darrere, però no abans. La presència de molts caps d'estat és una conseqüència d'aquest moviment popular. Hi aniran fins i tot els indigestats per aquest home. És que l'opinió pública mundial pesa molt.
La passió i mort de Jesús que en la majoria d'aspectes no és comparable amb la mort de Joan Pau II va tenir semblances en el mateix sentit del que he escrit. No era pas la crucifixió el que va moure gentades al tercer dia de la mort perquè aquesta mena d'execucions eren freqüents i animades per la presència de molts espectadors. Fou l'autoritat de Jesús, que havia parlat sense embuts i sense por de cap dels poders, el que va moure multituds de totes les races (Ac 2,7-12), entre els que havien sabut el que havia passat, a favor d'ell. Fins i tot el centurió (cap dels executors) va reconèixer: "Veritablement aquest home era fill de Déu" (Mc 15,39).
Un líder espiritual, quan parla sense por del que diran i no li fa res de quedar mal malparat, patirà molt perquè els poderosos i els seus lacais (tota la premsa) l'obviaran sense pietat, però un dia, sense saber com, despertarà multituds de persones a favor d'ell, fins i tot després que hagi estat ridiculitzat per tota mena de medis.
L'ànima col·lectiva no es manifesta habitualment però de vegades desperta de cop i canvia el curs de les coses al moment menys esperat.

ELS POLÍTICS HI SÓN PER ENTENDRE'S

Començo afirmant rotundament que el govern evidentment ha d'estar en mans dels polítics i que qualsevol majoria és vàlida i legítima. Res del que diré no treu aquesta obvietat perquè, si no ho fan ells, ens manaran els dictadors. Avui per avui no hi ha alternativa. Fixeu-vos com l'església, en tots els temps, ha pregat pels que ens governen. Diu una carta de Pau a Titus: Recorda a tots que s'han de sotmetre a les autoritats i als governants i que els han d'obeir (Tt 3,1).
Però la veritat és que nosaltres esperem d'ells que s'entenguin, encara que de vegades no sembli que estiguin per això.
Preguem per ells precisament perquè no ho tenen gens fàcil ja que són de la mateixa fusta de tothom, plens de defectes, com nosaltres, els que no estem en govern.
No ho tenen gens fàcil perquè la honestedat que tan recriminen quan demanen el vot no l'aconsegueixen quan són al poder. Evidentment tenen la temptació de tirar aigua al propi molí, els és molt més fàcil ridiculitzar l'adversari que construir i no hi ha manera d'oblidar enemistats ancestrals que sovint provenen de les mateixes famílies. Els passa que, de vegades, munten una gran venjança que tots ho veiem menys ells mateixos. Lanza del Vasto deia que "quan ens vengem ens tapem els ulls i diem que hem fet justícia". Però la revenja ho és, encara que ens facin creure que "han fet el que tocava" i ho és, encara que ells mateixos sovint no se'n adonin. Nosaltres, els no-polítics, també fem represàlies quan podem. Tots som de la mateixa fusta.
Els cristians de tots els temps hem pregat, com he dit, pels que estan al davant dels pobles. Escolteu el que diu la carta de Pere : Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu, estimeu l'emperador (1Pe 2,17).
Què hem de demanar pels polítics? Doncs que Déu en susciti d'entre ells alguns capaços de parlar i fer-se entendre perquè el qui governa pugui conduir el poble pel camí que Déu espera. Ja sabem que no sempre manen els lúcids sinó els que el poble ha triat, però un polític lúcid i temorós de Déu pot encaminar també des de l'oposició, ni que sigui amb una bona interpel·lació, fins i tot aquells que són els seus rivals que estan al davant d'un Ajuntament o Generalitat. Els governants (tant civils com els eclesiàstics, que són el papa i els bisbes) són com els maquinistes d'uns trens que tenen unes vies de les que no en poden sortir (que són les anomenades constitucions) però al darrere hi ha vagons plens de gent que volen arribar a bon lloc i no estan de sacsejades. El passatger se sent molt defraudat quan els conductors es barallen entre ells i aturen el tren. El poble, quan ha fet unes votacions, es desentén força de la conducció i es fia que el portaran per bon camí i se sent enganyat quan els conductors destinen més temps a barallar-se que a guiar. Els viatgers no els agradaria gaire que els maquinistes aturessin el tren per demanar-los on ha d'anar el tren. Per això són els programes de govern que han fet abans de presentar-se.
Per tot això repeteixo que els creients hem de pregar pels nostres governants ja que aquests no són de témer quan fan el bé sinó quan fan el mal (Rm 13,3). Hem de demanar que sàpiguen mirar la gent que porten al darrere.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Déu no és de dretes ni d'esquerres

Bush ha guanyat les eleccions , això serà cosa dels americans i no del Déu en qui molts creiem.
La disconformitat no es oposició d' esquerra o dreta.
Mai vàrem entendre la guerra preventiva.
Ni podem creure ningú que es cregui un escollit de Déu per acabar el mal en el món amb aquests mitjans, per mes que defensi alguns dels valors cristians.
Déu no és de dretes ni d'esquerres, encara que algunes mitjans de l'Església ho siguin o ho semblin; d'aquí vénen falsos conceptes de Déu i patiment de molta gent que ha fet que el teòleg jesuïta González Faus digui : «La institució eclesiàstica és la creu de la meva fe». Josep Torras Bacardit

Parròquia de Santa Maria de Valldaura
Comentari del Full Parroquial

EL PAPA MALALT

Me’n recordo quan Pius XII es va posar greument malalt (vull dir quan ens ho van dir perquè, quan la notícia ens arribava, ja feia molt temps que estava impedit) ens van mobilitzar a petits i grans a fer pregàries perquè el Papa es guarís. Jo era jove i ens semblava que no trobaríem ningú més com aquell papa.

Això es va repetir amb Joan XXIII, amb Pau VI i ara amb l’actual i no amb Joan Pau I que morí sobtadament.

Quina mena de pregària cal fer quan el pontífex està tan deteriorat que només li resta la imatge de fill de Déu però ja no la de governant?

Perquè morir, morirà, com ho han fet els papes anteriors a pesar de tanta manifestació.

Començo dient que la vertadera oració mai no ha de consistir en dictar a Déu el que ha fer. No seria autèntica perquè estaria centrada en nosaltres i no en Ell.

Com ha d'ésser la oració perquè sigui genuïnament cristiana?

Doncs primer callar i no fer-ne gaire ostentació (Mt 6,5). Malament rai quan surt gaire gent al carrer i es deixen filmar quan preguen, ja que això sol passar on hi ha els dictadors. La mort de Crist ens ha de servir sempre de senyera. Morí davant la indiferència de la majoria, la curiositat i el morbo de molts, amb el desafiament insultant d’uns quants i amb les llàgrimes contingudes dels qui l’estimaven.

Quan preguem pel Papa, doncs, què podem fer? No oblidem que Déu Pare ja sap que tenim necessitat d’aquestes coses (Mt 6,32).

- Li podem presentar a Déu el nostre sentir, que és l’agraïment pel que ha fet el pontífex per a nosaltres i la tristesa al veure com la vida se li ha deteriorat d’aquesta manera.

- Li podem demanar que sapiguem acompanyar-lo i que els metges encertin els millors tractaments terapèutics que necessita.

- Li podem presentar l’orfandat en la que ens trobem i, per tant, implorar al Crist que no manquin bons pastors a la nostra església que passa per moments amb forces dificultats.

Però no seria una oració seriosa implorar que Déu baixi i resolgui el problema, doncs ja en tenim prou amb els múltiples fetitxes que corren i no ens en cal cap més de nou.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

UNA NOVA LLEI DE DIVORCI

Encara serà més fàcil el divorci?
Doncs no.
Ho trobeu estrany?
Com estava ara la llei, casi sempre hi sortia guanyant el que disposava de més diners i advocats perquè, com que es tractava de cercar culpables, a base de proves autèntiques o falses era més fàcil inclinar el jutge a favor del qui havia treballat millor la defensa. Quan dic "haver treballat bé la defensa" no vull pas obviar el fet que sovint hi havia molta mentida. Tots ho sabem.
Què passava? Que els que tenien més recursos en sortien més ben parats. Això animava a promoure molts més plets i acusacions contra l'altre i el resultat era que es creaven unes situacions massa sovint irreconciliables. No sols hi havia divorci sinó també baralla i fortíssims ressentiments.
Amb la nova llei, si ho tinc ben entès, no caldrà cercar "el/la culpable" i per tant les famílies amb més recursos no hi sortiran guanyant com fins ara, encara que els tràmits seran més fàcils. I pot ser passarà encara una altra cosa: que si, després d'un temps, els interessats s'ho volen repensar, mai no els serà tan difícil perquè no hauran passat per un període d'acusacions mútues, mentides, advocats que cerquen testimonis falsos... Vull dir que una possible reconciliació els serà més factible.
Una altra cosa serà el que es refereix a la custòdia dels fills cosa sempre difícil perquè els nens/nens en el moment que han de jugar despreocupats, els toca escoltar els missatges subliminars que pare o mare, per torn, els van donant referent a la pròpia bondat o la perversitat de l'altre. Això els va entrant en el seu caparró i els fa molt mal. Aquest llast hi serà igual tan si la custòdia és molt compartida com si és per torns esporàdics per part d'una de les parts.
Amb la nova llei els matrimonis amb problemes podran rumiar més en les conseqüències que pesaran sobre els fills que no pas amb els guanys o pèrdues econòmics de la separació que els dictarà el jutge sense que ells s'hagin de mossegar mútuament.
Ara serà més fàcil de plantejar les vertaderes qüestions. La primera sobre la pròpia capacitat de conviure que sempre es recomanable que se la tornin a proposar i la segona sobre les nefastes càrregues que lastraran els fills, sobre tot si són petits.
I els matrimonis cristians encara podran preguntar-se, sense tants obstacles, si el compromís pres en el moment del matrimoni el poden o no mantenir. I jo sóc dels que pregaré Déu perquè siguin capaços de romandre en la fidelitat. No sabeu pas el goig que fa poder acompanyar un matrimoni en les seves noces d'argent o d'or.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

SOLUCIONS POLÍTIQUES I CAMINS RELIGIOSOS

Enlloc de l'Alcorà (el llibre sagrat dels islàmics) parla de la "guerra santa" sinó que diu la Yihad islàmica. Yihad vol dir fidelitat a Déu, pregària o defensa de la fe. Només alguns intencionats li poden donar l'altre significat.
Tampoc enlloc de la Bíblia (el Nou Testament em refereixo) parla de la "guerra contra els infidels".
En canvi veiem com uns i altres (alguns islàmics i alguns cristians) han fet servir el llibre sagrat per justificar guerres i venjances.
Els camins religiosos no passen pel poder i quan algun poderós (rei, príncep, president o governant) vol justificar les seves actuacions invoca la seva fe i cerca frases aïllades que vulguin dir el que no es troba en la Bíblia o en l'Alcorà.
Tampoc cap religió no s'ha d'identificar amb la "gent bona". Estaríem arreglats! D'aquesta mena de gent (bona) n'hi ha a tot arreu i, a més, hem d'acceptar que qualsevol pecador que s'ho reconegui està amb tot el dret d'anomenar-se cristià i per tant germà dels germans. Ben mirat tots som pecadors.
Si els cristians ens reconeixem com identificats amb Aquell que va estar condemnat pels poders del seu temps i va morir invocant el Pare i demanant perdó per als que el castigaven, si creiem en el que deia "estimeu els vostres enemics així sereu fills del vostre Pare del cel, mai no podrem invocar la nostra fe per fer mal als altres, per més que buscant l'Evangeli trobem una frase escatussera que pogués tenir una doble interpretació.
Ara, doncs, deixo a l'aire aquesta pregunta que val per aquest temps nostre i per els temps passats. Voleu dir que mai serà fàcil compaginar la fe sincera amb cap mena de govern? Ara per exemple que han entrat a governar uns de nous que defensen legítimament la plena separació de la religió i la política com s'ho faran per parlar de la cultura musulmana sense conèixer l'Islam i com s'ho faran per animar la cultura i llengua dels països d'occident sense referir-se al cristianisme? No hi ha solucions fàcils ni paraules màgiques.
Penso que ningú no ha trobat encara una clau perquè convisquin la fe i la política però també penso que la pitjor manera ha estat aquella que ha justificat les guerres, que ha portat a la Inquisició, i que ha arribat a aprovar l'odi contra els infidels, com aquell famós telepredicador que deia: "La Bíblia mana que odiem" (Buster Bobbs, juny del 1994 als EEUU).
Quan hi va haver l'atemptat de les Torres Bessones uns i altres, en el primer moment, van invocar Déu uns per justificar l'atac i els altres per muntar la guerra. Per això la confusió està encara servida.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL SUBCONSCIENT ENS TRAEIX

Al passeig de Manresa hi havia cadires i una dona, no fa tants anys, cobrava una petita quantitat als que hi volien seure. De quan parlo valia un duro. Però, a més, aquesta bona senyora portava caramels i, quan els que s'asseien eren infants, els en donava un. Un dia trobo un amic amb les dues filles petites agafades de les mans. Una d'elles tibava cap a les cadires plegables i deia: - Anem a seure que estic molt cansada! L'amic em fa: - És que si seiem li donaran un caramel. La nena, sense adonar-se'n, treia de dintre el seu cap un cansament que no era real. Com que era petita se li veia molt perquè els infants ho dissimulen malament.
Però els grans no sols dissimulem més bé sinó que ens creiem el que el subconscient ens traeix. Els dirigents, com ara, dels pobles tenen cura d'amagar les vertaderes intencions, per exemple quan envaeixen un país i, en comptes de dir-nos que en volen treure profit, ens fan creure que ho fan pel bé dels que estan en el territori ocupat. A la fi, de tant dir-ho, s'ho acaben creient com li passava a la filla del meu amic al passeig de Manresa.
Ara tothom s'adona que l'ocupació de l'Iraq no era per restablir-los la democràcia que és un invent que casi mai no ha funcionat en un país islàmic. Hi ha altres interessos que pot ser no podran aprofitar i, a la fi, pot ser hauran d'anar-se'n amb una mà al davant u una altra al darrere.
Ara tothom veu com en la legítima lluita antiterrorista del nostre Estat hi havia camuflat l'interès per la implantació de models d'Estat Únic i per això corrien tant a identificar els nacionalismes amb el terrorisme. I en aquesta representació també s'hi van apuntar molts dirigents de l'església espanyola. I embolica que fa fort.
Encara que tampoc no som pas nets nosaltres perquè també el nostre poble té en el subconscient les coses que defensem, com és la terra i la identitat i això és bo però, a la que ens descuidem, rebentarem el que sigui per aconseguir-les. El preu no pot ésser mai la destrucció d'una persona.
Ens falta serenitat. Tant que invoquem que som un poble assenyat! Però no ho demostrem. Fixeu-vos que, quan governaven els anteriors, hi havia una campanya per excloure els que es presentaven molt nacionalistes, però ara hi ha la tendència a excloure els altres, els que són més favorables a la Unitat. Si som excloents vol dir que no tenim prou ponderació. Mai una exclusió de persones compaginarà amb l'Evangeli.
Ni tampoc no es tracta de preguntar-nos qui té raó perquè aquests inconscients nostres són irracionals, vol dir que no ens en adonem. El sistema democràtic té l'avantatge d'atorgar el poder als que responen a una majoria, però i els altres?
Ja veurem què passarà quan, d'ací a no gaires anys, la majoria sigui islàmica en molts pobles. Els defensors de la democràcia hi estaran d'acord o trauran del subconscient uns interessos diferents?
Faríem bé d'anar de vacances al Líban perquè aquesta situació ja es dóna allà. De moment ho han resolt acceptant el protectorat militar d'un poble veí que és Síria però la protecció no és mai gratuïta. Els soldats del poble veí mengen i cobren uns diners que surten del propi país que no ha estat capaç de fer les paus entre gent de religions i races diferents. Els sirians també poden dir que hi són per ajudar els libanesos però en treuen un bon profit.
Com veieu el subconscient és a tot arreu.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS