Mossèn Josep Torras Bacardit
El vaig conèixer quan vam coincidir al bisbat de Santa Rosa a La Pampa argentina.
El coneixia de seminari però no ens havíem tractat.
Allà era rector d’un poble anomenat Jacinto Arauz.
A l’Argentina, a causa d’emigrants i refugiats, a cada poble hi havia gent de diverses religions amb els seus temples. (em sembla recordar que, en el seu poble hi havia els Adventistes i els jueus). El Josep em va sorprendre quan em parlava de les bones relacions que tenia amb els pastor i responsables i em va obrir horitzons en un temps que això era una novetat.
Quan jo vaig arribar a l’Argentina de molt jove)ell ja feia temps que hi era i per mi era un capellà més gran. En èpoques en les que jo havia quedat sol es preocupava per mi recomanant-me que em parés taula en els àpats per menjar a fi de cuidar la salut.
Home de molts records i mantenidor de les amistats que havia anant fent en els diferents pobles on havia estat (Jacinto Arauz, Campdevànol, Sant Fruitós de Bages)
Molt amic del Valentí Bosch, missioner, com ell a l’Argentina i capellà d’un poble veí. Van viure en pròpia carn la persecució de les dictadures i junts es van trobar un temps a Venezuela després d’un temps.
El Josep, era home d’iniciatives i creador de noves maneres de comunicar-se amb la gent, promotor de grups cristians que ell anomenava “els de la comunitat” i organitzador de sortides conjuntes.
Aquests darrers anys, ja jubilat va inventar-se una “parròquia virtual” amb molts feligresos, internautes dels diferents llocs on havia estat i amb altres que el seguien amb molt de gust. Amb el concurs de fotografies va poder comprovar quants seguidors tenia i de quins indrets.
Ara li ha quedat pendent un altre concurs que havia d’ésser pel Nadal. Podrà recrear-se amb les fotografies des del cel
Josep Escós
ACTUALITZACIONS
CADA SETMANA
1) COMENTARI D’ ACTUALITAT de Mn.Josep Escós
2) FULL PARROQUIAL ALBADA.
TAMBE’ i trobareu en l' apartat Reportatges Gràfics, les Bases del CONCURS DE FOTOGRAFIA “ TRADICIONS I COSTUMS DEL NADAL” en català i castellà i EN EXPOSICIONS: Les fotografies orientatives del Concurs i les concursants i també el Veredicte de FOTO ART MANRESA.
I COM ARXIU PERMANENT
(DOCUMENTS)
A) HISTÒRICAS MULTES PER HOMILIES. (1975)
B) ELS ESCOLANS DE FA 50 ANYS, a l' ARGENTINA.
C) LA DICTADURA MILITAR ARGENTINA I EL NOSTRE JOVENT.
D) Record que dona el DIARI lA NUEVA PROVINCIA DE BAHIA BLANCA (Argentina) del treball de Mn. Josep a la Missió a Argentina en la celebració dels 50 anys de Sacerdoci.
E) Mn. JOSEP T.B. a VENEÇUELA ( Segons el diari Impulso)
F ) MEMÒRIA DE MN. VALENTÍ BOSCH, COMPANY DE MISSIÓ AARGENTINA I VENEÇUELA. (Foto)
En l'apartat COL.LABORACIONS:
Temes renovats
En la Web hi trobareu també,vivències , gràfics i activitatsde la Parròquia de Santa Maria de Valldaura fins el 2014.
CONSELL PARROQUIAL DE JACINTO ARAUZ DE LA PAMPA ARGENTINA 1964
Escoltisme a les parròquies i a la Missió
Misión en Venezuela del P. José Torras Bacardit
Diario el Impulso de Barquisimeto IV)
Casas coloniales de Sarare
Fecha de publicación: 27/12/2006
Concluyendo con la calle de comercio cruce con Sucre, nos encontramos con la casona con un 70% de su original construcción; ésta fue ropiedad de Don Félix Espinoza un comerciante humilde, generoso y honrado, quien vivió emparejado con Doña Toribia Peña, teniendo tres hijos, Santiago, Jesús y Josefina Peña, quien unió su vida a Don Eliseo López, hermano de Don Rafael López, ambos músicos y cantantes de muy grata recordación. Don Eliseo compuso una canción que tituló “Mi Sarare” la que cantó hasta su muerte, hoy algunos músicos del pueblo la cantan, pero sobre todo su sobrino Chilo López también músico y cantante, quien junto a Doña Pierina Candoti de Cassmirri y la muy apreciada maestra Aída Peralta, fundaron el coro parroquial a instancias del sacerdote José Torras Bacardit, párroco desde el 1978 hasta 1983 en que regreso a su España natal, siendo su partida muy sentida en el pueblo que le profesó el verdadero amor que proclamó Cristo, amaos unos a los otros.
Fue un actor cultural cuando creo a lado del templo un pequeño teatro, para que los jóvenes manifestaran sus inquietudes culturales. Siempre se le recordará como el amigo jovial, amable y su hermosa actitud inclinada a dar sus grandes dotes de cultos rebozante de su abnegada fe cristiana que resguardó las reliquias más preciadas, nuestras tradiciones ancestrales que deben perdurar entre nosotros. Su legado humilde estará siempre como llama viviente en el altar de nuestros corazones.
Esta casona fue adquirida por Don Pedro Alvarado Jiménez, quien casó con Doña Aurora Arteaga procreando, cuatro hijos, Pedrito quien murió siendo niño y tres hijas, Marilú, Marilena y Marisela Alvarado Arteaga, las cuales son tan dignas como sus amados padres, de los que sobreviven mi comadre Doña Aurora, quien ha sabido llevar la batuta del hogar y del comercio a pesar de la muerte del muy querido y recordado compadre Pedro. Antes de pasar a otra calle, quiero aclarar que la memoria me jugó una mala pasada sobre la casa que fue de Vicente Castillo quien al mudarse a Barquisimeto, le vendió a Don Amalio Colombo, cabudareño que supo sembrar entre nosotros la semilla del amor, bondad y ese gran arte de convivencia espiritual y fraternal, quien junto a su amada esposa y su idolatrado hijo Adelis nos acompañaron por más de dos décadas. Su hijo Adelis Colombo, es un cantante romˆntico, de voz timbrada y bien modulada, quien ha grabado varias canciones y a pesar de estar retirado aún canta en las tertulias amistosas. Adelis jamás olvida nuestro río y a esa pléyade de jóvenes que compartieron con él. Guardamos algunas de sus grabaciones como un recuerdo imperecedero. Es oportuno para recordar algunos cabudareños que siempre estarán en mi recuerdo como Doña Ana Isabel Valles Bravo y sus hermanos Remigio, Juan Jacobo y Honorio así como sus adorados padres Don Pedro Valles y Doña Ramona Bravo quienes me cobijaron en mi juventud en su hogar como un hijo más.
Calle Miranda. En el cruce con la Sucre, de las cuatro casonas sólo queda una en pie. La que conserva un 60% de su estructura original, perteneció a Don Fernando Pineda y a Doña Amenaida Valenzuela, persona honorable que se distinguieron por su trato más afable. Don Fernando y su esposa para estas fechas navideñas hacían uno de los pesebres visitado por su peculiar arte artístico en dibujar hombres y mujeres populares. El adorno principal después del nacimiento la constituía las ramas de estoraque y cruceto, especies arbustivas con flores blancas muy olorosas; de esta misma forma eran adornados los demás pesebres aquí en Sarare.
En esta casa vivió unos años el gran amigo Miguel Angel Bernal, agricultor, hombre culto dado a la jovialidad, sinceridad y amistad quien al regresar a su querido Cabudare y se casó a Doña Ana Ruiz también amiga y compañera de estudios en la Escuela Ezequiel Bujanda.
Luego Don Geremías Herrera + la adquirió y como comerciante montó una bodega con venta de licores. Unió su vida Doña Rosa Galeno + después de enviudar quedandole un hijo Ramón +; con Doña Rosa tuvo a Máximo, Pastor, Aura y Ramón +. El apreciado amigo Don Máximo Galeno siguió los pasos de sus padres y al lado de su hijo Oscar mantiene el negocio de Bar - Restaurante ambos trabajadores con éxitos pero dentro de las tantas visicitudes que le ha deparado la existencia.
La que estuvo al frente, fue Doña María Antonia Ríos, con sus hijos Tobías, Neptalí y Elisa de grata memoria diagonal y frente a ésta fueron casas de Don Demetrio Canelo. En el sitio de ésta fue construido El Parque Infantil Inicia Castillo de Salazar. En la siguiente esquina calle Miranda con Ricaurte, también de las cuatro solo queda la que perteneció a Don Néstor Bastidas, adquirida después por el culto, apreciado, distinguido caballero Don Augusto Casamayor, comerciante próspero en su natal Cabudare y aquí en Sarare. Pasó esta casa a manos del también culto, comerciante don José de los Santos Guédez, de muy grata memoria, quien era casado con Doña María de Guédez, teniendo a Joseíto como hijo de esta unión, pero antes don José y su primer matrimonio tuvo a Carlos, hijo mayor, ambos juntos a doña María que viven en su querido pueblo de Cabudare, son de gran estima y consideración. Las otras casonas, hoy son ocupados sus sitios por nuevas construcciones donde existe una oficina bancaria y la panadería Sarare, propiedad del apreciado y distinguido amigo don Jaime Nogueira, nativo de Portugal pero sembrado de este pueblo que lo ha visto prósperar junto a su amada esposa, hijos y nietos.
En estos días Navideños y antes de finalizar este artículo más mejores deseos de salud y prosperidad son para los directivos, jefes de departamento, periodistas, empleados, obreros y lectores de este prestigioso diario que recientemente lloró la desaparición absurda e inesperada del que fue su director Doctor Juan Manuel Carmona Q.E.P.D
MISSIÓ a VENEÇUELA
Diario El Impulso de BARQUISIMETO (VENEZUELA)
Diario el Impulso de Barquisimeto (Fragment)dijous, 22 de setembre de 2016
….. sobre todo su sobrino Chilo López también músico y cantante, quien junto a Doña Pierina Candoti de Cassmirri y la muy apreciada maestra Aída Peralta, fundaron el coro parroquial a instancias del sacerdote José Torras Bacardit, párroco desde el 1978 hasta 1983 en que regreso a su España natal, siendo su partida muy sentida en el pueblo que le profesó el verdadero amor que proclamó Cristo, amaos unos a los otros.
Fue un actor cultural cuando creo a lado del templo un pequeño teatro, para que los jóvenes manifestaran sus inquietudes culturales. Siempre se le recordará como el amigo jovial, amable y su hermosa actitud inclinada a dar sus grandes dotes de cultos rebozante de su abnegada fe cristiana que resguardó las reliquias más preciadas, nuestras tradiciones ancestrales que deben perdurar entre nosotros. Su legado humilde estará siempre como llama viviente en el altar de nuestros corazones.
Lic. Valentí Bosch i Tatxé
Company de Missió a l' Argentina i Veneçuela
Estudis de Lic. Valentí Bosch
Memòria del amic Mn. Valenti Bosch
Mn. Valentí Bosch Tatjé morí el dia 29 d' octubre de 2011
Avui faig memòria de Mn. Valentí Bosch, company i amic des del temps que érem vicaris de Torelló, amb qui he compartit tantes alegries i treballs pastorals, tant aquí com en terres d’Argentinai de Veneçuela. Començo fent quatre dades biogràfiques i tot seguit posaré en relleu els temps de la missió a l’Argentina.
Ha mort el 29 d’ octubre d’aquest any passat aquí, a Manresa. Com si en Valentí hagués volgut compartir els 57 anys de sacerdoci, va dedicar 25 anys al servei del Bisbat i 32 al servei de la missió diocesana a Amèrica.
Breus pinzellades de la seva vida
Neix a Manresa el 23 de desembre de 1930. Estudia batxillerat al Lluís de Peguera. Els indicis de la seva vocació es poden trobar en el seu treball de catequista a Viladordis amb la facilitat que tenia per despertar al seu entorn una simpatia i una complicitat per les quals encara hi ha qui el recorda. Aquest treball de catequista era poc pel desig de servei que prometia la seva capacitat de comunicació. I és així com va entrar al Seminari Major de Vic, on va ingressar al tercer curs de filosofia.
Molt aviat la seva jovialitat i espontaneïtat s’escamparia pels corredors del Seminari. Ordenat sacerdot l’11 de juliol de 1954. La seva primera missa la va celebrar a l’església de les Germanetes del Pobres de Manresa. Exercí uns anys de vicari, mestre i director del Col·legi de Rocaprevera, de Torelló fins que, a causa de l’entusiasme per la missió d’Amèrica que li van despertar Mn. Molins i Mn. Rossell, juntament amb d’altres sacerdots, va prendre la decisió d’anar a l’Argentina.
Era l’època que el món diocesà era petit; la jove clerecia estava oberta i esperançada pelsnous aires del Concili Vaticà II i volia obrir portes i nous camins. La crida insistent de Joan XXXIII a la missió i el camp de treball que oferia l’Argentina, era un terreny verge, no marcat per una sola tradició cristiana, però sí per un pluralisme confessional amb desig d’aplec dels emigrants provinents de Rússia, Alemanya, Itàlia i Espanya.
Aquests eren els “indis que anàvem a evangelitzar”. Era a la Pampa Argentina. No a la Pampa verda i rica sinó a la pobre i secanera. La Pampa del vent i la sorra. La Pampa de les nits estrellades i de la llum que planava des de sol ixent a les postes de colors místics. La Pampa de la calidesa que dóna la família per no perdre’s en la solitud de la immensitat despoblada. La Pampa ens donaria la possibilitat d’un ecumenisme més enllà de tota teologia, luterans, valdesos i una estructurada societat jueva. Aquesta era la geografia del lloc d’aterratge en les seves vessants física i missionera.
Aquest, doncs, fou l’escenari de l’acció pastoral de Mn. Valentí Bosch, però la pau va ser trossejada. Uns sacerdots que estaven al costat dels febles i en la defensa dels seus drets no podien ser ben vistos pels poders militars del moment.
Els militars intentaven fer callar tota veu lliure. El full “Encuentro”, publicat pel company Valentí, encara és recordat i col·leccionat per famílies i pel govern de l’actual administració de la Pampa, segons diu el periodista en el diari l’Arena, Norberto Asquini, com a testimoni de la dura repressió militard’un moment històric. El full va ser l’expressió d’una missió valenta en defensa dels més febles.
Si bé “Encuentro”es publicà des del 3 d’agost de 1969, en vuit anys va arribar als 330 números. En ells en Valentí, a més de les activitats juvenils de les parròquies i les catequesis, també intercalava condemnes referents a l’FMI o al capitalisme i comentaris breus de temes socials i polítics fins al punt que el bisbe Arana de la Pampa li va prohibir continuarla publicació. L’últim número no el va numerar sinó que el substituí per un RIP.
El 14 de juliol militars i policies pampeans van prendre per assalt Jacinto Arauz, població on residia en Valentí; varen detenir professors i veïns de l’institut local, i els varen torturar i empresonar durant mesos.
Valentí no podia callar davant de tantes violències i el bisbe Arana digué “Váyanse porqué no respondo por sus vidas.” Així, desprès que l’habitatge de Jacinto Arauz fos saquejada per personal militar i en Valentí amenaçat de mort tres vegades, va decidir exiliar-se.
Últimament a la casa sacerdotal de Manresa, encara amb ell, varem respondre una enquesta del periodista N. Asquini per perfilar dades abans d’editar-ne una obra històrica, testimoni fins l’any 1977, en què fa constar que hi havia, a més, una altra església propera al poble que lluitava al costat del pobres.
Ara que no és hora d’amnisties sinó de judicis, he sentit com el bisbe de Bahía Blanca confirmava la mort de Nestor Grill, un jove de 23 anys amb qui personalment tenia amistat, que treballant per Càritas havia estat pres, esquarterat i llençat al mar. Aquesta imatge ho diu tot d’aquells anys.
A en Valentí, l’any 1977 en retornar al Bisbat se li assigna la parròquia de Riells del Fai, massa petita per a qui feia milers de quilòmetres per la Pampa. I es decideix a retornar a la missió. Colòmbia ens crida per la veu del Dr. Cortès i Veneçuela per Mn. Àngel Riba. Per fi, amb poc temps en Valentí es traslladarà a Veneçuela i aquí comença la segona etapa missional. La població de Bobare del Bisbat de Barquisimeto i 20 “caserios” més, en una zona seca i desèrtica, on va despertar petites comunitats que l’esperaven com caigut del cel. Tot i que no tenia res per donar-los, sinó la seva alegria, el seu optimisme i la seva fe.
Són 20 anys més integrat amb la seva gent. Quantes anècdotes farien recordar aquell Valentí dels anys de Torrelló que obria camins sense tenir mai por del que diran, mentre servís per fer el bé, tarannà que li durà tota la vida.
Cansat i esgotat retorna l’any 1997 i recupera energies per l’acolliment i l’estima que rep de la gent de la Pobla de Claramunt, Castellfollit del Boix, Maians i la Gravalosa.
La seva devoció Mariana a la Mare de Déu de Rocaprevera fou el seu ajut i no la deixà mai. Valentí,vés a compartir el “truc” d’aquelles trobades de vigatans que érem capaços de fer 10 mil quilometres per compartir un dia d’amistat i de pregària. La majoria ja són a la casa del Pare. El vostre testimoni de la missió d’Amèrica segur que no ha estat en va. A.C.S.
Mn. Josep Torras Bacardit prev.
PASQUA DE RESURRECCIÓ 2016
Bon Nadal , i Cap d' any 2016
También para las parroquias en Argentina y Venezuela
XII Pelegrinatge a Montserrat
Glòria a Déu a dalt del cel,i a la terra pau als homes que estima el Senyor
Ara arriba l'hora de la veritat, l'hora de comprovar si aquells que van triar Francesc comparteixen la seva voluntat de renovació en una qüestió tan central per a l'Església com és la família. De veus en contra se n'han aixecat a la mateixa cúria, i caldrà veure si s'imposa la línia del papa que pensa en les persones o la dels membres de la cúpula eclesial que s'erigeixen en els garants de la doctrina de la fe. Ens trobem, doncs, davant d'un sínode extraordinari que servirà de termòmetre per determinar si la renovació que proclama Francesc, i que majoritàriament reclamen els fidels, està arrelant en la cúpula eclesial. El papa passa, sens dubte, el primer examen.
Crida als nostres Bisbes
De la Cova de St. Ignasi
Ens plau assabentar-vos de la tercera edició del curs que oferim conjuntament la Cova de St. Ignasi, ESADE, Jesuïtes Educació i Cristianisme i Justícia (Eides). Un cop més us preguem que n’assabenteu a qui hi pugui estar interessat/da.
Organitza: Cova St. Ignasi – ESADE – Jesuïtes Educació – Cristianisme i Justícia
Profs.:Pere Borràs, sj.- Carlos Losada - Josep M. Lozano - i col·laboradors
PROGRAMA DE FORMACIÓ EN LIDERATGE PER A TOTS AQUELLS QUE VULGUIN:
-Renovar el compromís amb el seu propòsit vital i professional.
-Descobrir el sant Ignasi líder i formador de líders.
-Redescobrir el lideratge en la clau ignasiana de «en tot servir i estimar».
-Adquirir habilitats directives.
-Tornar a la pròpia font d’experiència vital de Déu.
El curs es realitza a la Cova de Sant Ignasi, matriu de l’espiritualitat ignasiana, d’on beu tota l’obra social, pedagògica, universitària, ONG, etc. que ha nascut d’ella.
Dos mòduls, de dijous (16 h.) a dissabte (16 h.):
PRIMER MÒDUL (22 a 24 de gener)
§Com és la meva feina? Què significa dirigir i quin impacte té en la meva feina.
§El valor afegit de la funció directiva.
§Com està el món? Valors tous en temps durs.
§Algú m’ha cridat? Contemplació de referents dins la meva trajectòria personal.
§Actituds ignasianes davant la vida.
§Immersió ignasiana (I)
§Què vull canviar?
TREBALL INTER-MÒDUL
§Lectures
§Acompanyament setmanal per bines
§Treball d’Autoconeixement
SEGON MÒDUL (05a07 març)
§Resultats del Treball d’Autoconeixement
§Teories i models de lideratge. (Management vs. Leadership)
§El lideratge ignasià.
§Immersió ignasiana (II)
§Eines espirituals ignasianes per al lideratge.
§I ara què?
S’hi intercalaran dinàmiques de grup, estones personals, pràctica de silenci i meditació.
Places limitades. Interessats enviar breu cv i motivacions per a fer el Curs a:
L'Església dedica el dia de l'Epifania a recordar els catequistes nadius i els missioners, Ells porten a terme avui l'Epifania o manifestació del Senyor a pobles amb capacitat d'acollir la fe en un Déu que es fa home per compartir la nostra mateixa vida. Són com uns mags que els obren els cofres del sentit de la vida.
Aquí us transcric una circular de Salvador Romano, missioner xeverià fill de Sant Feliu de Codines i avui missioner al Txad, amb qui tinc una certa complicitat missionera.
JTB
Pala (Txad), 4 de desembre de 2008
Benvolguts familiars i amics,
Perdoneu si us escric una carta circular per tots igual, és que em resulta impossible escriure llargament a cada un de vosaltres, el temps sempre és curt i la feina molta i quan s'arriba al vespre no es tenen altres ganes que les de posar-se al llit i dormir com un tronc. Per sort aquí es dorm bé, almenys ara quan no fa massa calor. Ho enteneu, oi?
Ja fa gairebé un any que deixava Sant Feliu per tornar a la meva Àfrica i si ens poguéssim veure segur que em preguntaríeu: com et van les coses? I la salut? Com has trobat tot això després de tants any que ho havies deixat?
Doncs bé, anem per pams. De salut estic molt bé, tant que em sorprenc a mi mateix. El meu cos no ha fet cap dificultat a ambientar-se ni a la calor ni a la sequera ni ara a la pluja. En aquest primer any només he tingut un atac de malària, cosa normal per aquestes terres, i amb tres dies de repòs i unes bones pastilles la cosa es va acabar. En dono gracies a Déu.
Ja sabeu que quan vaig marxar de Sant Feliu us vaig dir que de moment anava al Camerun, somiant després de tornar al Txad. Doncs l'estada a Douala (Camerun) va ser només d'uns mesos, vaig ajudar els meus companys a fer el programa d'activitats per al centre de joves que allà segueixen i acabat això, el mes de febrer, ja vaig venir cap al Txad. Va ser just en el moment en què a la capital (N'Djamena) hi havia guerra, us ho varen explicar segurament per televisió, ho varen destruir gairebé tot en pocs dies. Molts em vàreu escriure dient-me com era que hi anava en aquests moments. Què hi voleu fer? Si paréssim de fer la nostra tasca per la guerra, aquí no faríem mai res. De guerra, per desgràcia, aquí al Txad n'hi ha gairebé sempre. Però no patiu, la zona on em trobo ha estat tranquil·la i no correm més perill del que corren els que van de vacances amb cotxe els caps de setmana.
Com ho he trobat tot això? Doncs no massa canviat, però algunes alegries les he tingudes:
Un dia em va venir a veure un dels capellans d'aquest bisbat (no n'hi ha pas gaires encara, són només dotze però fa vint anys aquí només hi havia un capellà del bisbat), jo no el coneixia. Però la seva cara em resultava familiar. Es va presentar, és en Frederic Senekna, segur que a vosaltres no us diu res aquest nom, però a mi em va fer venir a la memòria moltes hores passades amb un adolescent que es volia fer cristià; un noi que jo havia acollit al catecumenat, que l'havia seguit durant els cinc anys de preparació i que finalment jo mateix l'havia batejat. Era ell, després que jo havia marxat va entrar al seminari i des de fa dos anys és capellà i porta endavant una grossa comunitat cristiana i diuen que ho fa bé. Ja podeu pensar l'alegria que vaig tenir.
Fa anys havíem treballat molt per aconseguir que els pares entenguessin que els nens i les nenes havien d'anar a l'escola. Poc havíem aconseguit, només un 15 per cent dels infants hi anaven. Què he trobat ara? Doncs totes aquelles hores passades a intentar de convèncer la gent han donat fruit. Ara he trobat que a cada poblet hi ha escola, diuen que els infants que la freqüenten són gairebé el 80 per cent. Encara que això ha fet sorgir altres problemes: les escoles són de palla i fang, sense bancs, sense taules, sense llibres... els mestres són gairebé tots improvisats i és necessari ajudar-los a formar-se bé... Però què hi voleu fer: les coses creixen i, com els fills, necessiten roba més gran. Esperem que de mica en mica i amb l'ajut de tots farem camí. El bonic és que la mentalitat ha canviat i això és signe d'esperança.
He trobat també molts cristians ben ferms i compromesos. Altres ho han deixat tot de banda, la vida no és fàcil i es comprèn que a vegades fallen les forces. Les comunitats cristianes de totes maneres han anat creixent i en llocs on hi havia una comunitat de deu ara són trenta o quaranta. Han creat grups de justícia i pau per vetllar pel respecte del drets de tots, també les cooperatives han crescut, i els grups d'estalvis que havíem iniciat ara s'han convertit en una "caixa d'estalvis" ben ferma i que té com objectiu el petit crèdit als pagesos. O sigui que... faig part del grup de fundadors d'una "Caixa d'estalvis popular"!
Us podria explicar tantes altres coses bones que he trobat i que m'han alegrat molt però caldria una enciclopèdia i massa temps per escriure i per llegir. El resum és que els anys passats aquí i tota la suor vessada estan donant fruits bons. Hi ha una alegria major?
I les coses dolentes, és que no n'hi he trobades? Doncs per desgràcia he de dir que n'hi he trobades i ara ens desafien.
La més evident és el mal govern que aquest país pateix. No és una novetat, però tinc la impressió que les coses han empitjorat. Han trobat petroli i això fa que siguin molts els que volen ficar la mà al calaix. Si abans la riquesa al país era poca ara ha crescut i han crescut les ganes de molts d'apropiar-se d'allò que hauria de ser de tots; la corrupció és escandalosa; la pobra gent ja no sap on girar-se. La guerrilla que continua fa anys a la frontera amb el Sudan dóna una bona excusa al govern per gastar el que té en armes i en pagar els militars; uns pocs viuen de rics i la multitud viu en la misèria de sempre. Aquí, en la regió en què em trobo, ja us he dit que no hi ha guerra, però els militars són abundants i amb les seves armes imposen la seva llei, no hi ha drets humans que valguin, ni lleis que no siguin les que a ells els interessen... penseu que els pobres "caps de poblat" (una institució tradicional que sempre ha funcionat) no saben què fer, ni són respectats, ni poden afrontar el capricis del moment dels militars que volten com amos per tot arreu... Les comunitats cristianes miren de posar-hi una mica de remei amb els grups de justícia i pau, però poc es pot fer de moment. I un país amb corrupció fins al coll i sense altra autoritat de la del fusell del militar poc pot avançar, i això... a vegades et desanima.
Després he trobat la SIDA. Fa uns anys era una malaltia aquí gairebé desconeguda, ara és un autèntic desastre. Aquí a la vora del meu despatx hi tinc un centre d'ajuda als infants orfes i infectats per les seves mares. Fan pena pobres infants, les tres missioneres que hi treballen mereixerien el premi "Princep d'Astúries" per la paciència, l'amor, i pels miracles que fan per donar de menjar cada dia a aquests infants amb els pocs recursos que tenim. Quan estic amb elles em dic que això sí que són veritables miracles. Ara ens hem proposat de crear un gran centre contra la Sida. Ja es fan activitats de prevenció, acollida i atenció medica... però necessitem ja una estructura adequada: és una bogaria el que hem projectat ja que suposa unes despeses enormes i no tenim assegurat res, ni els medicaments... Però estem decidits a fer-ho i per tant ho farem amb l'ajut de... encara no sabem qui. Sé que hi tindrem grossos maldecaps, però veient aquesta terrible tragèdia, si no féssim l'impossible no seríem cristians. El bisbe està decidit a portar-ho endavant, tots estem decidits, ja hi ha més germanes missioneres i metges disposats a treballar-hi... Ens diem que Déu proveirà com sempre per mitjà de tants amics.
No vull pas carregar-vos de problemes. Només he volgut donar-vos alguna notícia de com van les coses. De feina no ens en falta, és clar que jo ja no puc fer el mateix que feia quan tenia trenta anys menys però no em quedo enrere i espero donar un bon cop de mà. El bisbe em vol a prop seu i estic aquí al bisbat de dimarts a divendres, i vaig a la missió dels meus companys, distant 40 quilòmetres, a donar un cop de mà els caps de setmana. Ni he de dir-vos que els caps de setmana són els dies més bonics, poder estar amb la gent, escoltar-los, animar-los, celebrar l'Eucaristia amb ells, cantar i ballar lloant Déu... Els altres dies de la setmana els passo sobretot al despatx, em cuido una mica de l'economia del bisbat (falten sempre cèntims i per tot arreu hi ha forats), segueixo la major part de projectes diocesans de desenvolupament, superviso la ràdio diocesana (faria enveja als de l'Ona Codinenca), em preocupo del seminari i dels seminaristes (no són molts però penso que són bons), i tants altres maldecaps que comparteixo amb el bisbe. O sigui que faig el que puc, però sapigueu que estic ben content i Déu em doni forces per continuar servint aquest poble que, amb perdó dels de Sant Feliu, sento com a poble meu.
I fins una altra circular. Si em voleu escriure tinc e-mail (que funciona quan vol), o sigui que ens hem modernitzat també aquí: salvador.romano@yahoo.fr
CRITERIS PER LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA DEL DIA 25 DE NOVEMBRE 2012
Maur Esteve ex-abat de Poblet ex abat general de l’orde cistercenc ha dit en una recent homilia: “Penso que des de l’Onze de Setembre estem tots molt sorpresos, per no dir astorats, per algunes coses que veiem, llegim i sentim (…) Crec que defensar la llengua pròpia, la cultura pròpia i, conseqüentment la nació pròpia, i autoafirmar-les amb tots els mitjans i amb la voluntat de ser un Estat sobirà és una causa justa”.
Hilari Raguer historiador i monjo de Montserrat “Ser independentista no és cap pecat” és el títol d’un llibre breu que acaba de publicar-se sobre l’Església i el nacionalisme català.
El bisbes de la Conferencia Episcopal Tarraconense “També volem subratllar que les eleccions democràtiques exigeixen el dret i el deure d’exercir el propi vot, amb llibertat i responsabilitat. Aquests requisits es compleixen només si els ciutadans, a més de gaudir de les condicions externes que assegurin l’absència de coacció, també reben una informació verídica i completa de les diferents opcions polítiques, de manera que puguin fer-se un judici responsable a l’hora de decidir el seu vot.
Els catòlics catalans no creuen que la unitat d’Espanya sigui un bé moral, almenys un bé moral per sobre d’altres. Si demà es fes un referèndum sobre la independència i només votessin els catòlics practicants, el sí doblaria l’oposició a la independència; un 49,3% a favor i un 23% en contra. Així es dedueix de les dades del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió realitzat durant l’octubre d’aquest any.
Els Bisbes de Catalunya reunits a Barcelona en sessió ordinària de la Conferència Episcopal Tarraconense han emès una NOTA davant les Eleccions convocades al Parlament de Catalunya per al proper 25 de novembre, que ha estat aprovada per unanimitat.
El text de la NOTA és el següent:
NOTA DELS BISBES DE CATALUNYA DAVANT LES ELECCIONS AL PARLAMENT
El Poble de Catalunya ha estat convocat a elegir els seus representants al Parlament. Aquesta convocatòria d’eleccions democràtiques es fa en un moment particularment delicat, sobretot, per la situació de crisi econòmica greu que travessa la nostra societat, i també per la transcendència de les opcions polítiques per al futur. L’Església vol continuar servint la societat catalana, com ha fet al llarg dels segles, tot reconeixent els canvis profunds, socials i culturals que s’hi han produït en els últims anys i també els que s’estan produint en aquests darrers mesos. Ho fa tenint present aquelles paraules emblemàtiques amb què s’iniciava la Constitució Gaudium et Spes del Concili Vaticà II, de l’inici del qual en celebrem el 50è. aniversari: «la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells» (G.S. 1). D’acord amb aquest esperit, el Bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense volem recordar a tots els catòlics i a tots els homes i dones de bona voluntat, que viuen i treballen a Catalunya, la necessitat de respectar en tot moment els principis ètics fonamentals, que han estat expressats pel pensament social de l’Església: la dignitat de tota vida humana, des de la concepció a la seva mort natural; el valor de la democràcia, el diàleg i la voluntat d’acord, com a formes de resolució de conflictes; el deure de tots, especialment els governants, d’afavorir sempre el bé comú com a objectiu prioritari; la importància de la justícia distributiva i de la justícia social per a regular l’economia de mercat; l’atenció solidària als més vulnerables; la defensa dels drets de les persones i dels pobles, i el respecte a les minories, com a base irrenunciable de qualsevol construcció política; el rebuig de tota actitud adreçada a atiar la divisió social o la violència; la promoció de la pau i la fraternitat entre els homes i els pobles. En un règim democrátic, cada ciutadá ha de poder manifestar les pròpies conviccions i fer camí amb els altres, pensant que «una societat que, en tots els seus nivells, vol positivament estar al servei de l'ésser humá és la que es proposa com a meta prioritária el bé comú, en tant que bé de tots els homes i de tot l'home» (Compendi Doctrina Social de l’Església n. 165).
També volem subratllar que les eleccions democrátiques exigeixen el dret i el deure d’exercir el propi vot, amb llibertat i responsabilitat. Aquests requisits es compleixen només si els ciutadans, a més de gaudir de les condicions externes que assegurin l’absència de coacció, també reben una informació verídica i completa de les diferents opcions polítiques, de manera que puguin fer-se un judici responsable a l’hora de decidir el seu vot. vot. Com ja dèiem fa un any, “avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual .actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diáleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana está íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura.” (“Al servei del nostre poble” 2011, n. 5)Finalment, cal tenir present el deure dels ciutadans a participar activament en les eleccions legítimes, com a membres responsables de la societat, i així mateix exhortem tots els cristians que intensifiquin la seva pregária per demanar que els futurs esdeveniments polítics afavoreixin el bé comú, la veritat, la justícia i la pau.
