L'Església dedica el dia de l'Epifania a recordar els catequistes nadius i els missioners, Ells porten a terme avui l'Epifania o manifestació del Senyor a pobles amb capacitat d'acollir la fe en un Déu que es fa home per compartir la nostra mateixa vida. Són com uns mags que els obren els cofres del sentit de la vida.
Aquí us transcric una circular de Salvador Romano, missioner xeverià fill de Sant Feliu de Codines i avui missioner al Txad, amb qui tinc una certa complicitat missionera.
JTB
Pala (Txad), 4 de desembre de 2008
Benvolguts familiars i amics,
Perdoneu si us escric una carta circular per tots igual, és que em resulta impossible escriure llargament a cada un de vosaltres, el temps sempre és curt i la feina molta i quan s'arriba al vespre no es tenen altres ganes que les de posar-se al llit i dormir com un tronc. Per sort aquí es dorm bé, almenys ara quan no fa massa calor. Ho enteneu, oi?
Ja fa gairebé un any que deixava Sant Feliu per tornar a la meva Àfrica i si ens poguéssim veure segur que em preguntaríeu: com et van les coses? I la salut? Com has trobat tot això després de tants any que ho havies deixat?
Doncs bé, anem per pams. De salut estic molt bé, tant que em sorprenc a mi mateix. El meu cos no ha fet cap dificultat a ambientar-se ni a la calor ni a la sequera ni ara a la pluja. En aquest primer any només he tingut un atac de malària, cosa normal per aquestes terres, i amb tres dies de repòs i unes bones pastilles la cosa es va acabar. En dono gracies a Déu.
Ja sabeu que quan vaig marxar de Sant Feliu us vaig dir que de moment anava al Camerun, somiant després de tornar al Txad. Doncs l'estada a Douala (Camerun) va ser només d'uns mesos, vaig ajudar els meus companys a fer el programa d'activitats per al centre de joves que allà segueixen i acabat això, el mes de febrer, ja vaig venir cap al Txad. Va ser just en el moment en què a la capital (N'Djamena) hi havia guerra, us ho varen explicar segurament per televisió, ho varen destruir gairebé tot en pocs dies. Molts em vàreu escriure dient-me com era que hi anava en aquests moments. Què hi voleu fer? Si paréssim de fer la nostra tasca per la guerra, aquí no faríem mai res. De guerra, per desgràcia, aquí al Txad n'hi ha gairebé sempre. Però no patiu, la zona on em trobo ha estat tranquil·la i no correm més perill del que corren els que van de vacances amb cotxe els caps de setmana.
Com ho he trobat tot això? Doncs no massa canviat, però algunes alegries les he tingudes:
Un dia em va venir a veure un dels capellans d'aquest bisbat (no n'hi ha pas gaires encara, són només dotze però fa vint anys aquí només hi havia un capellà del bisbat), jo no el coneixia. Però la seva cara em resultava familiar. Es va presentar, és en Frederic Senekna, segur que a vosaltres no us diu res aquest nom, però a mi em va fer venir a la memòria moltes hores passades amb un adolescent que es volia fer cristià; un noi que jo havia acollit al catecumenat, que l'havia seguit durant els cinc anys de preparació i que finalment jo mateix l'havia batejat. Era ell, després que jo havia marxat va entrar al seminari i des de fa dos anys és capellà i porta endavant una grossa comunitat cristiana i diuen que ho fa bé. Ja podeu pensar l'alegria que vaig tenir.
Fa anys havíem treballat molt per aconseguir que els pares entenguessin que els nens i les nenes havien d'anar a l'escola. Poc havíem aconseguit, només un 15 per cent dels infants hi anaven. Què he trobat ara? Doncs totes aquelles hores passades a intentar de convèncer la gent han donat fruit. Ara he trobat que a cada poblet hi ha escola, diuen que els infants que la freqüenten són gairebé el 80 per cent. Encara que això ha fet sorgir altres problemes: les escoles són de palla i fang, sense bancs, sense taules, sense llibres... els mestres són gairebé tots improvisats i és necessari ajudar-los a formar-se bé... Però què hi voleu fer: les coses creixen i, com els fills, necessiten roba més gran. Esperem que de mica en mica i amb l'ajut de tots farem camí. El bonic és que la mentalitat ha canviat i això és signe d'esperança.
He trobat també molts cristians ben ferms i compromesos. Altres ho han deixat tot de banda, la vida no és fàcil i es comprèn que a vegades fallen les forces. Les comunitats cristianes de totes maneres han anat creixent i en llocs on hi havia una comunitat de deu ara són trenta o quaranta. Han creat grups de justícia i pau per vetllar pel respecte del drets de tots, també les cooperatives han crescut, i els grups d'estalvis que havíem iniciat ara s'han convertit en una "caixa d'estalvis" ben ferma i que té com objectiu el petit crèdit als pagesos. O sigui que... faig part del grup de fundadors d'una "Caixa d'estalvis popular"!
Us podria explicar tantes altres coses bones que he trobat i que m'han alegrat molt però caldria una enciclopèdia i massa temps per escriure i per llegir. El resum és que els anys passats aquí i tota la suor vessada estan donant fruits bons. Hi ha una alegria major?
I les coses dolentes, és que no n'hi he trobades? Doncs per desgràcia he de dir que n'hi he trobades i ara ens desafien.
La més evident és el mal govern que aquest país pateix. No és una novetat, però tinc la impressió que les coses han empitjorat. Han trobat petroli i això fa que siguin molts els que volen ficar la mà al calaix. Si abans la riquesa al país era poca ara ha crescut i han crescut les ganes de molts d'apropiar-se d'allò que hauria de ser de tots; la corrupció és escandalosa; la pobra gent ja no sap on girar-se. La guerrilla que continua fa anys a la frontera amb el Sudan dóna una bona excusa al govern per gastar el que té en armes i en pagar els militars; uns pocs viuen de rics i la multitud viu en la misèria de sempre. Aquí, en la regió en què em trobo, ja us he dit que no hi ha guerra, però els militars són abundants i amb les seves armes imposen la seva llei, no hi ha drets humans que valguin, ni lleis que no siguin les que a ells els interessen... penseu que els pobres "caps de poblat" (una institució tradicional que sempre ha funcionat) no saben què fer, ni són respectats, ni poden afrontar el capricis del moment dels militars que volten com amos per tot arreu... Les comunitats cristianes miren de posar-hi una mica de remei amb els grups de justícia i pau, però poc es pot fer de moment. I un país amb corrupció fins al coll i sense altra autoritat de la del fusell del militar poc pot avançar, i això... a vegades et desanima.
Després he trobat la SIDA. Fa uns anys era una malaltia aquí gairebé desconeguda, ara és un autèntic desastre. Aquí a la vora del meu despatx hi tinc un centre d'ajuda als infants orfes i infectats per les seves mares. Fan pena pobres infants, les tres missioneres que hi treballen mereixerien el premi "Princep d'Astúries" per la paciència, l'amor, i pels miracles que fan per donar de menjar cada dia a aquests infants amb els pocs recursos que tenim. Quan estic amb elles em dic que això sí que són veritables miracles. Ara ens hem proposat de crear un gran centre contra la Sida. Ja es fan activitats de prevenció, acollida i atenció medica... però necessitem ja una estructura adequada: és una bogaria el que hem projectat ja que suposa unes despeses enormes i no tenim assegurat res, ni els medicaments... Però estem decidits a fer-ho i per tant ho farem amb l'ajut de... encara no sabem qui. Sé que hi tindrem grossos maldecaps, però veient aquesta terrible tragèdia, si no féssim l'impossible no seríem cristians. El bisbe està decidit a portar-ho endavant, tots estem decidits, ja hi ha més germanes missioneres i metges disposats a treballar-hi... Ens diem que Déu proveirà com sempre per mitjà de tants amics.
No vull pas carregar-vos de problemes. Només he volgut donar-vos alguna notícia de com van les coses. De feina no ens en falta, és clar que jo ja no puc fer el mateix que feia quan tenia trenta anys menys però no em quedo enrere i espero donar un bon cop de mà. El bisbe em vol a prop seu i estic aquí al bisbat de dimarts a divendres, i vaig a la missió dels meus companys, distant 40 quilòmetres, a donar un cop de mà els caps de setmana. Ni he de dir-vos que els caps de setmana són els dies més bonics, poder estar amb la gent, escoltar-los, animar-los, celebrar l'Eucaristia amb ells, cantar i ballar lloant Déu... Els altres dies de la setmana els passo sobretot al despatx, em cuido una mica de l'economia del bisbat (falten sempre cèntims i per tot arreu hi ha forats), segueixo la major part de projectes diocesans de desenvolupament, superviso la ràdio diocesana (faria enveja als de l'Ona Codinenca), em preocupo del seminari i dels seminaristes (no són molts però penso que són bons), i tants altres maldecaps que comparteixo amb el bisbe. O sigui que faig el que puc, però sapigueu que estic ben content i Déu em doni forces per continuar servint aquest poble que, amb perdó dels de Sant Feliu, sento com a poble meu.
I fins una altra circular. Si em voleu escriure tinc e-mail (que funciona quan vol), o sigui que ens hem modernitzat també aquí: salvador.romano@yahoo.fr
Adéu-siau i recordeu-me en les vostres oracions.
Salvador Romano i Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada