Hi ha qui es frega les mans i pregunta maliciosament als capellans:
"Oi que cada dia sou menys?" I té raó. Aquesta és la realitat. Però no
sé si s'adonen que la crisi no és només de l'església sinó de tota la
societat.
Si ens serveix l'exemple és el que va passar amb la Revolució Francesa
que l'església va entrar en crisi per una hostilitat molt forta
d'aquell estat que la volia suprimir. En aquell moment, com a reacció,
van emergir a França la major part de les ordres religioses que tan
han marcat els segles següents. Aquell també va ésser un moment de
crisi de societat. Tot va canviar en poc temps.
Ara ens passa a nosaltres.
Quins símptomes hi ha del gran canvi de la societat?
Doncs que els joves no són presents en casi cap de les reunions en les
que hi ha gent gran. Ni l'església, ni els teatres, ni les sardanes,
ni a les conferències, ni als balls dels grans.
Per altra banda mai no hi havia hagut tanta policia. Si vas al metro
ja no hi ha el venedor o la venedora sinó unes màquines i molt sovint
un parell de policies i un gos. Si vas per la carretera et creues amb
patrulles cada dos per tres.
El pla de presons que hi ha previst segur que quedarà obsolet d'ací a
poc perquè un cop acabades, ja en faltaran de noves. La delinqüència
augmenta i molt.
L'altra novetat és la presència de molts i molts immigrants de tota
mena que, un cop situats, fan grups apart i fomenten (és clar) les
seves festes i tradicions.
Que ningú no es fregui les mans.
Pels creients us pot ajudar saber que Jesús visqué en un país que
també perdia la identitat i molts es posaven nerviosos. Els romans
dominant el país i imposant, mica en mica, la seva moneda (Mc
12-13-17) i castigant amb mort cruel tot el que se'ls posés en contra;
els grecs, antics dominadors i llavors ja arraconats, reclamaven ajuda
per les seves viudes desemparades del tot (Ac 6,1), els turistes que
anaven a milers a veure aquell temple esplendorós s'enteforaven
encuriosits en tota moguda jueva (Ac 2,9-12), i la pobra gent tarada,
com els cecs, coixos, leprosos ... tirats a les vores dels camins i
evitats pels vianants a manca d'hospitals i manicomis (Mt 8,16-17).
Tots aquests estaven marcats per l'estigma del pecat. A més els
samaritans que rebien malament els que passaven pel territori camí de
Jerusalem (Lc 9,53). Com veieu una societat en plena crisi i amb
enorme pobresa. Tota una barreja.
En aquell món i en aquell país degradat sorgien veus que clamaven "On
anirem parar?". Va ésser el lloc on Jesús va començar a anunciar el
Regne de Déu (la terra de Déu) per a tothom. I es posava decididament
al costat dels fracassats i dels menyspreats.
La religió resultant va ésser un cristianisme, en els seus inicis,
sense temples i sense sacerdots en la que els petits grups es van anar
coordinant entre ells. Mirem com Pere acut a casa d'una tal Maria, on
hi havia una comunitat pregant i és rebut amb gran alegria (Ac
12,12-14) i Pau posa a casa de Felip que tenia quatre filles (Ac
21,8-10). Aquell temple magnífic va ésser destruït al cap de poc
temps i molts sacerdots (del judaisme) abraçaven la nova fe (Ac 6,7).
No estarem avui en uns nous inicis? Com Jesús podem anunciar que
aquesta terra "és de Déu", podem "beneir aquest temps que és el
nostre" i, sobre tot, "estimar els fracassats i els marginats".
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada